Resum de l’article publicat per en Xavier Diez a la revista Mirall
Tradicionalment, la novel·la negra sol ser un instrument literari privilegiat per fer crítica social i política. En aquestes ficcions es barregen elements d’una realitat tan sòrdida i inversemblant que sembla ficció. La ficció ha estat sempre un gran instrument de coneixement, una mena de manual d’instruccions de com funciona al món.
Sempre s’ha especulat molt sobre “la gran novel·la de Barcelona”. Però és que no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes, superposades i calidoscòpiques, sovint enfrontades o ignorades entre si. La Doctora Noèlia Arrotea, immigrant més o menys il·legal, una dona sense manies ni en el seu capteniment social, ni en els seus costums sexuals, ni en el seu instint primitiu de justícia, psicoterapeuta Gestalt que té consulta al Born, és un d’aquests personatges que aspira a fer la gran novel·la de Barcelona a còpia d’una sèrie de novel·les (de moment ja en porta vuit) que tracta sense pietat Casa Nostra, amb les seves moltes ombres, escasses llums, i abundoses inconsistències i perversions, especialment reveladores en aquest postprocés que se’ns fa tan llarg. Una psicòloga amb discutibles titulacions acadèmiques, que com la majoria dels barcelonins té zero cognoms catalans, que abraça la catalanitat a partir d’assumir la llengua, un desorganitzat esperit anarquista, a qui no li fa nosa la violència, que actua per instint, i que representa la necessària rauxa del país.
Actua sempre, mal acompanyada per en Sensat, el seu recepcionista, català de Sarrià, antic alt executiu, que ha recorregut mig món per exercir d’aquest seny que la protegeix i atenua el seu caràcter desbocat. Un Sensat que podria representar el darrer mohicà de Barcelona, aquesta espècie en vies d’extinció que representa el bon ciutadà arrelat a una ciutat que es va convertint en una mena de gran parc d’atraccions de turistes i expats.
Lles seves històries, són una mena de monogràfics on no deixa cap canya dreta. Deixant en evidència TV3 i el tòxic ecosistema de l’audiovisual català (La nostra); la influència de l’Opus i altres grups relacionats amb la religió i la seva capacitat maçònica d’influència (La Creu sense Crist); els negocis bruts de les classes benestants de l’Upper Diagonal (El vol daurat del floró) o les relacions promíscues entre partits polítics i periodisme (La marca de Caín).
Aquesta vuitena entrega, Espasmes de la Casa Gran, és un interessant relat sobre les connexions mafioses de l’Ajuntament de Barcelona amb negocis bruts del joc i la prostitució. Ens mostra la xarxa de parasitisme creada a l’entorn dels Comuns per permetre sobreviure (més aviat “superviure”) de bona part dels principals protagonistes del partit d’Ada Colau, amb una exposició pública dels seus embolics privats amb un punt que ens farien pensar en un vodevil.
En tots els llibres hi ha una estructura similar, i el més interessant –i preocupant–, la desfilada de personatges reals (ocults rere alguns petits canvis de grafies), fàcilment identificables, on ens exposa amb cruesa les seves activitats, costums (no sempre lloables) i moltes, moltes misèries. Personatges i situacions que ens permeten disseccionar sense anestèsia les males arts de la política, la cultura i la societat catalanes. Tot plegat amb una ironia que podria semblar britànica, i que, en canvi, resulta tan destralera com els monòlegs de Ricky Gervais.
Ens trobem, doncs, en una provocadora barreja entre realitat i ficció. Una realitat, d’altra banda, ben informada, que denota un coneixement profund de les misèries de l’establishment català. I només per això val molt la pena llegir, resulten una font de primer ordre per a reconstruir la història d’un temps i un lloc concrets.
Qui és la Psicòloga del Born? És algú que disposa de molta informació, i que a més, escriu molt bé.
