La vuitena entrega de les aventures de la psicòloga del Born.
4,99 € – 20,00 € IVA Inclòs
Comparteix
Malgrat el fraudulent nom ensucrat que s’utilitza sovint de manera interessada, apostar no és un joc. El fenomen de la progressiva expansió territorial de les cases d’apostes i els salons de joc, causa especial preocupació, perquè va clarament dirigit a l’extracció de rendes als barris més modestos. És un negoci brut que provoca grans taxes de ludopatia en individus que, majoritàriament, es regeixen per un entorn que els incita al joc: la publicitat o els patrocinis esportius són igualment perillosos per als apostadors, cada cop més joves.
El cas PSIBORN 8 “Espasmes de la Casa Gran” s’emmarca en aquest entorn d’interessos obscurs, des del saló d’apostes esportives de la cantonada fins al projecte Hard Rock o les apostes clandestines xineses del carrer Trafalgar, que corrompen actors principals de la política catalana. A través d’aquest fil conductor, coneixerem els detalls de la disbauxa generalitzada en la gestió dels Comuns durant els darrers anys a Barcelona, especialment el període de fi de cicle abans de les eleccions municipals, i quina ha sigut la seva reacció i la dels grups guanyadors que han ocupat finalment l’alcaldia del cap i casal.
A partir de la tragèdia que tindrà lloc durant el primer capítol, la Dra. Noèlia Arrotea s’involucrarà activament en la resolució del cas, una investigació que com sempre no estarà exempta d’humor forassenyat i de sexe no convencional a dojo. Per a una escriptora, el seu millor llibre sempre és l’últim que ha publicat, aquesta vegada ho és sense cap mena de dubte.
És difícil trobar el teu lloc quan tens una germana bessona idèntica i dues una mica més grans, que també ho són entre elles. Al final, un desgavell on tothom s’assemblava i ningú sabia qui era qui. Una mica com en aquesta història.
El pas a l’adolescència fou convuls, totes quatre germanes es revelaren com noies sexualment molt actives. Els joves de Mendoza, a l’Argentina, felicitaven efusivament el senyor Arrotea per la seva contribució al benestar de la ciutat; ell no s’ho prenia gaire bé. La seva mare deia que sempre havien volgut un nen, però es va haver de conformar amb quatre femelles arribades en dues tongades de bessones.
Tampoc va encaixar a Buenos Aires, capital federal de l’Argentina, on desenvolupà les agosarades primeres passes de la seva trajectòria professional; allò tan trencador d’allitar-se amb el seu cap, que a més a més estava casat. N’estava molt enamorada, ell també, d’això n’està segura, aquestes coses les dones les sabem. No es podia divorciar, la seva esposa patia un càncer terminal que no s’acabava mai. No tenien cap possibilitat de reeixir, però ambdós eren tossuts, molt tossuts. També hi havia la diferència d’edat.
