L’Anna M Villalonga va escriure per la revista de llegua i literatura, Els marges, un article titulat «La novel·la negra catalana actual: la bona salut d’un gènere».
L’article, segons les seves paraules, proposa una aproximació, estrictament sincrònica i eminentment descriptiva, al panorama actual de la narrativa criminal en català. D’una banda, pretén funcionar com a punt de partida de treballs posteriors. De l’altra, intenta desterrar prejudicis envers un gènere tradicionalment considerat “menor” i contribuir a la normalització del seu estudi a casa nostra.
Destaquem uns paràgrafs on l’autora parla sobre la comicitat dins del gènere. Aquest és un punt que ens interessa molt, perquè la comicitat és una de les característiques més destacades dels llibres de la psicòloga del Born: són divertits, i volen divertir també… sense que aquest sentir l’humor sigui una rèmora per la qualitat del text i el desenvolupament del relat.
La comicitat inserida dins del gènere negre no és una novetat (només cal recordar el vessant caricaturesc d’un personatge com Hercule Poirot o el sarcasme desesperançat del detectiu Philip Marlowe), però actualment la ironia, la sàtira i la paròdia han fet l’entrada per la porta gran dins la narrativa negra. En el cas català, hi trobem un exemple que, a molts nivells, ha esdevingut pioner: L’abominable crim de l’Alsina Graells, publicada per Pep Coll el 1999. Una novel·la d’evident regust paròdic en la descripció de la realitat (el crim, la investigació i totes les circumstàncies que els envolten). Sovint l’humor permet als autors modular la truculència i afrontar més fàcilment la sordidesa del món que pretenen retratar. En aquesta línea, podem esmentar a tall d’exemple les novel·les d’Andrea Camilleri i el seu comissari Salvo Montalbano, així com la sèrie del comissari venecià Guido Brunetti, creada per Donna Leon. En ambdós casos, la presència de la criminalitat més cruenta, recreada quan convé en clau naturalista, conviu a la perfecció amb la ironia, el sarcasme i l’humor. En els darrers temps, s’ha especulat repetidament sobre l’existència d’una novel·la negra mediterrània clarament diferenciada de la narrativa negra nord-europea (sueca, islandesa, noruega, alemanya). Es tracta d’una afirmació fonamentada, però que cal matisar. Pel que fa a l’essència del delicte o a la truculència criminal, no sembla que puguem establir gaires distincions. Arreu hi ha assassinats, corrupció, violència de gènere, psicòpates, mafiosos o pederastes. Tanmateix, l’alegria de viure que traspua la novel·lística del sud no apareix en el seu equivalent septentrional.Òbviament, el fet té relació amb dos models de vida diferents, indefectiblement determinats pel factor climatològic. La divergència entre ambdues narratives resulta identificable, bàsicament, a partir de dos trets: la inclusió de l’humor i el diferent caràcter dels protagonistes. La novel·la del nord no participa del sarcasme, la ironia i el to paròdic que, sense restar intensitat al rerefons realista, certa producció del sud utilitza com a recurs per descriure críticament la societat. La ficció criminal nord-europea generalment apareix enfocada des d’una posició gairebé naturalista. El mateix podem dir d’alguns personatges. Enfront de figures com Carvalho, Montalbano, Kostas Kharitos o Brunetti, sibarites de la música, la lectura i la gastronomia, sempre disposats a gaudir dels plaers de la vida al marge de la sordidesa de la professió, hi trobem els investigadors del fred: homes torturats, taciturns, solitaris, amb una vida privada poc satisfactòria. A desgrat d’aquestes diferències, però, ambdues tipologies de personatges responen a un model ben allunyat dels tòpics. Actualment no sovintegen els tipus durs i incombustibles a l’estil de la narrativa americana, ni tampoc els típics herois de la novel·la d’enigma (August Dupin, Sherlock Holmes, Hercule Poirot), detectius superdotats que resolen els casos refiant-se tan sols del seu talent. Vinguin del nord o del sud, siguin detectius o policies, els investigadors responen al paradigma de l’antiheroi. Són figures de carn i ossos, marcadament humanes, amb les quals els lectors es poden sentir plenament identificats. El superdotat versus l’home o la don corrent amb el seu bagatge de traumes i imperfeccions. L’heroi de qualitats gairebé sobrehumanes versus l’antiheroi més o menys maldestre. La literatura catalana n’és plena, d’aquests individus, que representen un paper important en la desmitificació del gènere i en la voluntat d’allunyar la ficció d’esquemes encotillats. D’altra banda, l’antiheroïcitat dels personatges i el conreu de l’humor caminen plegats en algunes ocasions. En aquests casos, sol aparèixer una veu narrativa en primera persona, que permet als autors una major llibertat expressiva, un llenguatge més espontani i, sobretot, la mirada curiosa, sorpresa o reflexiva que necessiten en cada moment.En tenim un exemple molt reeixit en les aventures dels insòlits bessons Borja i Eduard, dos detectius de pega creats per Teresa Solana, a hores d’ara una de les plomes més consolidades de la narrativa negra en català. Solana basteix una ficció àcida i histriònica, amb tocs costumistes i molt barcelonina, que li serveix per llançar una mirada fulminant sobre l’entorn social. Les peripècies dels germans bessons, que sovint voregen la llei seguint les passes dels més genuïns protagonistes de la novel·la picaresca, li permeten furgar en les nafres del món contemporani. La paròdia, la ironia i la sàtira al servei de la descripció crítica de la realitat.