Des de fa pocs anys, una sèrie literària de ficció sembla sacsejar les aigües tèrboles de la política catalana. La psicòloga del Born, un personatge, voldria pensar que inventat, fa servir una falsa doctora, una psicoanalista argentina especialista en teràpies Gestalt, addicta al sexe i les astracanades, que malgrat aparèixer a Barcelona per la porta del darrere i sense papers, ha tingut la capacitat d’infiltrar-se en les nissagues que remenen les cireres a la ciutat, i que a la manera de les novel·les d’aventures, deixa en pilotes l’establishment i l’establishmentet. Editades per Pedra de Llamp, amb un editor real al darrera, en Pablo Odell, un enigmàtic catalano-patagònico-gal·lès instal·lat a Les Planes d’Hostoles a la mateixa casa on Carla Simon va rodar el seu Estiu de 1993, la identitat real de la psicòloga argentina, nominalment Noèlia Arrotea, és tot un misteri. Alguns damnificats per les seves revelacions han barrejat alguns possibles noms de persones que formen part del mateix món polític, periodístic o literari. Poc importa, la realitat és que són llibres que literàriament estan força bé i podrien resultar tan àcids, i alhora addictius, com els de la saga de Pepe Carvalho, l’inoblidable detectiu privat creat pel gran Manolo Vázquez Montalbán, un dels altres grans descreguts que afortunadament apareixen publicant llibres, perquè la salut d’una nació es comprova per la seva capacitat de sacsejar les tèrboles aigües de la política, la societat, la cultura o qualsevol altre àmbit.
El misteri, potser no és tan important com sembla. Fins i tot, he arribat a pensar que la psicòloga realment existeix, i que la doctora Noèlia Arrotea, o quelcom semblant, arribi a fer autoficció (si és que existeix una ficció que, per resultar creïble, requereix de plagiar realitats). En qualsevol cas, dono fe que disposa d’informació de primera classe, perquè revela dades d’alguns personatges reals (sovint camuflats canviant una lletra del seu cognom) que servidors de vostès coneixia, i que, per contra, no són de domini públic. De manera que, com que sóc historiador de deformació considero que aquesta saga literària representen un material de primer ordre per captar en profunditat aquest moment històric, amb les seves escadusseres grandeses i abundoses misèries, i que permeten, més que explicar, diagnosticar les malalties mentals del nostre país. Ja sabem que una literatura com la nostra, pel que fa a la novel·la negra (de proximitat), mai un policia pot ser l’heroi o el protagonista, perquè és evident que l’experiència ens demostra que portar una placa els converteix en enemics, sinó que han de ser detectius privats, o com en el cas d’aquests llibres, psicòlogues, és a dir, detectius de l’ànima.
El darrer llibre de la sèrie que ha caigut a les meves mans ha estat el setè, La Marca de Caín, centrat bàsicament en les intimitats d’Esquerra Republicana de Catalunya. La mateixa ERC addicta a autoesporgar-se periòdicament, a disposar d’una ideologia erràtica i inconsistent, i a fer tot el possible per gestionar de la manera més matussera possible quan assoleix quotes de poder. I, el nivell de detall que l’autora exposa sobre la tercera, segona i tercera línia dels personatges és per sucar-hi pa. És cert que aquest no és un llibre d’investigació periodística, perquè hi ha força dades que difícilment poden demostrar-se. Sí, en canvi, fa les delícies dels historiadors, perquè precisament la ficció permet exposar veritats que no poden ser verificades. I qualsevol periodista (i em consta que és així) en pot extreure petroli dels personatges reals que circulen pels dos centenars i mig de planes que es poden llegir fàcilment en tres tardes.
