–Si preferiu, us podeu descarregar el capítol 7 en PDF.
Resum del pròleg de Maria Chacón
En el seu pròleg per al vuitè cas de la sèrie, la Maria Chacón relata la seva entrada accidental a la política municipal, descrivint-la com una experiència de «vaitot» (envit total). Descriu amb cruesa la seva expulsió de Junts per Catalunya després de denunciar internament situacions d’assetjament, criticant com les institucions polítiques prioritzen les estructures de poder per sobre de l’honestedat i la protecció dels seus membres. Chacón reflexiona sobre les seqüeles psicològiques d’aquesta etapa, esmentant la seva necessitat de medicació (Mirtazapina) per mantenir l’equilibri en un entorn que qualifica d’«espectral» i corrupte. Finalment, es defineix com una «miliciana» i «mercenària» al servei del país, trobant en la teràpia Gestalt de Noèlia Arrotea i en la ficció de la sèrie un espai de resistència i sinceritat davant la doble moral.
Resum dels primers sis capítols
- Capítol 1: Un grup de dotze representants de l’establishment barceloní, incloent-hi membres dels Comuns, viatgen a Madrid en un jet privat de l’empresa Nortia. Es reuneixen a la finca El Molinillo (Ciudad Real), propietat de la família Llao (amos de Nortia i Cirsa), per tractar temes de poder i de la indústria del joc. Apareixen figures clau com el patriarca Manuel Llao i el seu fill Manelet.
- Capítol 2: Durant una cursa de quads organitzada a la finca per Manelet, es produeix una emboscada violenta per part d’uns assaltants brasilers (fills d’Antonio Escorza, “O Espanhol”). La doctora Noèlia Arrotea participa en la cursa i resulta ferida a la natja per un perdigó de sal. El capítol culmina amb la descoberta de la Fada Clau (Ada Colau) morta a la seva habitació mentre es practicava una lavativa.
- Capítol 3: L’acció se centra en Toni Moñiz Juncasa, interventor de l’Ajuntament de Barcelona amb greus problemes de ludopatia. Es reuneix amb Manuel Llao a l’hotel Don Cándido de Terrassa. Llao utilitza els deutes de joc de Juncasa per pressionar-lo en l’adjudicació de contractes municipals i l’informa sobre la venjança que planeja “O Espanhol”.
- Capítol 4: Juncasa, incapaç de resistir el vici, es dirigeix al Talismán, un casino clandestí al carrer Trafalgar. Paral·lelament, Manuel Llao truca a la Noèlia Arrotea perquè intervingui en una “situació delicada” en aquell local. La psicòloga hi va acompanyada de l’Osman, el seu veí pakistanès, per fer-li costat.
- Capítol 5: S’introdueix la trama de la nació seminola de Florida, propietària dels casinos Hard Rock, que està frustrada per la mala gestió de les llicències de joc a Catalunya per part de la Generalitat. La representant Mariann Billie mostra el seu menyspreu cap a l’actuació de “Little” Calvet (Damià Calvet) en les negociacions.
- Capítol 6: Es presenta el nou alcalde de Barcelona, Jaume Buitoni (Jaume Collboni), en una escena íntima i de dominació amb un col·laborador anomenat Cris. L’alcalde reflexiona sobre el seu nou paper i la herència política dels Comuns. El capítol acaba de manera macabra quan Buitoni arriba a casa i troba els seus gats esquarterats sobre el llit.
Capítol 7
Se’ls coneix com els del carrer Casp, d’allí van sortir i cap allí tornen quan van mal dades. S’han trobat que les oficines de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC), ubicades al número 43 del carrer Casp, estan repletes de caixes de cartró. La recepció, els passadissos, no queda un racó sense omplir, costa fins i tot de circular. N’hi ha que estan obertes, podem veure que segueixen plenes de llibres. Bé, de llibres, no, sinó de piles d’exemplars d’un mateix llibre adjudicat a dit. «Us enviem invitació per a la presentació de l’oferta al procediment negociat sense publicitat amb un únic adjudicatari, amb número de contracte 23000618 que té per objecte la coedició del llibre Superilla Barcelona (títol provisional)», deia la carta d’amor enviada per la gerència de recursos de l’Ajuntament de Barcelona, el passat mes de març, a la companyia LIST, Laboratori Internazionale Editoriale di Scaglione & C SRL. La resposta entomant l’encàrrec és una altra carta de dues línies, acceptant l’edició el 25 d’abril passat: «Jo, Massimiliano Scaglione, en representació de l’editorial LIST Laboratori Editoriale SRL, confirmo l’oferta presentada el dia 20 de març de 2023 per a la coedició del llibre Superilla Barcelona», resava la breu missiva de consentiment.
El passat 3 de maig, es va celebrar una darrera reunió per acordar-ne el preu, capitulacions matrimonials: 24 584,78 euros paga l’Ajuntament de Barcelona per editar l’obra sobre el gran projecte urbanístic de la finada Clau, una esmena superba i maldestra al pla Cerdà de l’Eixample, que havia sigut l’empremta de la ciutat durant 150 anys. L’import ofert és extravagant, qualsevol editor l’acceptaria amb els ulls tancats per a l’edició de qualsevol llibre. «L’èxit de la Superilla representa un desafiament fonamental, no només per a la ciutat de Barcelona, sinó per a tots els principals centres urbans internacionals», deia el plec de prescripcions, deixant molt clar quina havia de ser la línia editorial si volien els calers.
Aquesta rellevància de la Superilla mereix, segons els seus impulsors, no només deixar-ne constància per a la posteritat en forma de llibre, sinó una difusió controlada internacionalment. «El llibre pretén realitzar una anàlisi interdisciplinària del projecte Superilla des del punt de vista urbanístic, social i ambiental, per destacar qualitats i possibles criticitats (sic) que serveixin de guia per a altres ciutats», deien les clàusules.
En definitiva, es tracta d’un panegíric per encàrrec, a major glòria del gran projecte de la Fada Clau per a la transformació de Barcelona. No és una anàlisi interdisciplinària, com diuen les clàusules, sinó una lloança sense pal·liatius. El llegat per a la posterioritat de la idea de la Superilla és, en realitat, una coedició la part del lleó de les despeses de la qual va a càrrec de l’Ajuntament de Barcelona, promoguda a pocs dies d’unes eleccions que saben que perdran, morir matant i cobrant.
Barcelona en Comú, els Comuns, va germinar precisament a l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) on s’apleguen avui, decidits a afrontar temps difícils. Creat el 1998, a partir d’un planter de dirigents mal anomenats activistes, els més amants del futbol en diuen La Masia de l’esquerra alternativa. Una cantera sempre esperonada de sotamà pel Centro Nacional de Inteligencia (CNI), amb la intenció de diluir l’eix nacional a Catalunya. L’estat espanyol ha impulsat el seu llarg recorregut com a centre d’estudis, publicacions, cursos i altres activitats amb presència internacional. Justament amb els estudis preparats per analistes de la casta formada per l’alt funcionariat, des del Real Instituto Elcano a Madrid, el DESC va tenir el mèrit de preveure que el problema de l’habitatge empitjoraria i que aniria lligat al deteriorament d’altres drets bàsics, com l’alimentació, l’escolarització o la salut. Van optar per ignorar la realitat nacional catalana, vinculant-se en tot moment a falses lluites compartides de l’esquerra espanyola i internacional, gauche divine, esquerra caviar, sense disputar en cap cas la configuració territorial d’Espanya. Es preocupen per la minorització de l’espanyol als Estats Units, sobre la qual en fan tesis doctorals amb paraules gruixudes com a ara colonització, mentre xiulen pel que fa a la situació del català a casa nostra. Cada vegada més allunyats de la realitat, s’han convertit en una torre d’ivori habitada per càrrecs públics ben remunerats, estèrils, han perdut qualsevol pretès gruix intel·lectual que en realitat mai no havien tingut.
El cartell de l’entrada anuncia una vegada més que «L’Observatori DESC obre inscripcions, per al XV Curs de Drets Socials 2023», porten quinze anys repetint la mateixa collonada, els barcelonins ja els hem vist el llautó. Un altre cartell més petit ens fa saber que busquen gent: Oferta/Contractació de serveis d’avaluació externa del projecte «Cruïlla de camins de l’Observatori DESC i Entrepobles». Una altra engalipada ben subvencionada, no tenen aturador. La lletra petita diu que està subvencionat per la ACCD, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que pertany a la Generalitat, cada vegada tenen menys competències reals, però parlen de construir un món solidari, comerç just i dallonses. Els diners que reben les menjadores dels Comuns en subvencions públiques, es gasten directament en sous o en tallers 159 i xerrades, la qual cosa vol dir més sous a d’altres organitzacions de la mateixa rosca. El cas és que feina, allò que qualsevol treballador entén per feina efectiva, no en fan gens ni mica.
La colla que s’aplega avui en un ambient de màxima tensió, comença a no tenir edat de seguir fent el gamarús d’aquesta manera. Els hi van caient els cinquanta anys un darrere l’altre, acumulen cinisme, ja no són aquells eterns adolescents que pensaven posar en renou la vida a voluntat, tornar a començar com si res. La reunió s’ha gestat de manera gairebé espontània, pràcticament autoconvocada, com les velles assemblees on anaven a veure si fotien un clau. Hi ha necessitat de retrobar-se, d’abraçar-se després de l’agressió que van patir a El Molinillo, de la desaparició traumàtica i encara poc aclarida de la Fada Clau, fins aleshores líder indiscutible i mare proveïdora d’aliments, per a la pollada sempre famolenca del niu al carrer Casp.
Han ocupat la sala de reunions de l’observatori DESC com qui assalta els cels, una frase que els retorna als seus orígens de suposada indignació. S’asseuen al voltant de la gran taula rectangular de fòrmica blanca de manera desordenada, com ocellets afamats i assedegats, amb els becs ben oberts i enlairats, mirant d’esbrinar qui serà capaç de seguir-los alimentant.
De cap de taula per la punta de l’entrada, tenim una pantalla LED que roman apagada, avui no calen presentacions acolorides amb PowerPoint. A l’altra banda, al final de la sala, veiem dues persones que comparteixen per força l’espai preeminent: la parella formada per na Janet Sants i en Daniel Gratados, on cadascú mira d’ocupar la posició de líder amb la mateixa tàctica de fets consumats. Tant si els Comuns decideixen que estimen més al papa o a la mama, tot quedarà a casa. Pels laterals llargs, no queda gaire lloc per passar entre la paret i les cadires de color taronja, la circulació obliga a fregar-se quan et creues amb una companya, els pubis queden arran de la cara de qui està assegut. Moltes relacions de parella s’han iniciat en el frec a frec d’aquesta sala, ara ja son com aquelles colles d’amics adolescents en les quals tothom s’ha allitat amb tothom, cal saba nova. Al passadís, veiem arraconades més cadires de color taronja, davant de lleixes de llibres verges, intocats, tot plegat fa la fila de biblioteca d’institut acabada d’inaugurar. Hi ha llibretes d’espiral i bolígrafs barats sobre la taula, ningú els agafa. Les gerres d’aigua còniques amb tapa blanca de plàstic estan buides, també els termos de cafè, la trobada és improvisada i encara ningú gosa donar ordres, ni tan sols pel que fa a les qüestions logístiques. L’ambient és informal, veiem molta samarreta cara amb missatge modernet, ben arrapada al cos pel que fa a les dones cosificades, més amples i per fora dels pantalons en uns homes que ja tenen massa greix per amagar.
La primera a fer ús de la paraula és na Janet, que voldria una transició directa i fluïda de l’antiga alcaldessa a la seva fidel tinent d’alcalde, de la llei a la 161 llei. Ja no tenim a la Gran Mare Clau vetllant per tots nosaltres, afortunadament la padrina va pensar en el nostre benestar fins a l’últim moment, ben recolzada per qui es proposa com a successora:
—L’alcalde Buitoni m’ha garantit la continuïtat de 51 alts càrrecs de la nostra formació.
La pollada de l’esquerra caviar aplaudeix silenciosament amb els ulls voraços desorbitats, assenteixen amb el cap fent estrebades curtes de garsa inquieta això és el que necessitaven sentir en un moment de dol. Na Janet continua valoritzant la seva aportació com a possible líder.
—El 2 de maig passat, poc després de començar la campanya electoral, vaig materialitzar l’adjudicació d’un reguitzell de contractes. Són 13 milions d’euros per a oficines de regeneració urbana, prioritzant obres de rehabilitació d’edificis (totalment innecessàries), a sis punts diferents de la ciutat.
Encara segueixen mirant cap amunt amb el bec obert, sempre famolencs, però els ulls sortits de la pollada ja no miren tan desencaixats, es van tranquil·litzant, tretze milions donen per anar fent una temporada. La Fada Clau ens ha deixat en un darrer acte de lluita, però el seu llegat es perllonga.
—Vaig deixar lligada la creació d’una xarxa d’oficines tècniques de desplegament del Programa de Regeneració Urbana, que haurà d’assumir el nou alcalde tant sí com no— somriu na Janet, quan adopta el llenguatge embolicador que els caracteritza—. Es tracta d’una estratègia global, unitària i multidisciplinària d´actuacions que afecten tant edificis com teixits urbans.
Ara, ja riuen tots obertament, na Janet gairebé no pot acabar la frase, pateix d’incontinència urinària i li cauen unes gotetes quan afegeix:
—I que tracten de pal·liar situacions d´insuficiència o degradació d´edificacions —conclou, aguantant el riure ella mateixa.
Puix que es tracta de cobrar i fer bullir l’olla als barris, més que no pas d’arreglar res de res, en tots els punts d’actuació està previst obrir-hi oficines per desenvolupar actuacions de regeneració urbana. En Buitoni s’ho ha trobat tot dat i beneït. I, sobretot, amb els contractes adjudicats a sis empreses de l’òrbita dels Comuns. L’Institut Municipal d’Urbanisme, sota la presidència de la llavors tinenta d’alcalde Janet Sants, és la institució que va triar els emplaçaments i va contractar les empreses per tirar endavant aquestes oficines sobreres. Tot porta el segell de l’esquerra alternativa, la dels problemes reals de la gent i d’això quantes beques menjador són? «Per prestar un servei proper a la ciutadania, al marge de l´equip de gestió centralitzada de regeneració urbana, s´obriran oficines territorials per a cadascun d´aquests àmbits amb l´esperit de finestreta única», diuen els informes interns d´Urbanisme. El plec de les clàusules administratives detalla que el valor estimat del contracte és de 13,3 milions d’euros.
Seguint l’estela dels seus mentors d’Iniciativa per Catalunya, els Comuns són creatius a l’hora d’establir una neollengua. Colla de bandarres, però què coi és això de la regeneració urbana?
Els eixos estratègics d’aquest pla són cinc: millorar la qualitat del medi urbà, afavorir l’ús eficient dels recursos, garantir la cohesió i el benestar social, promoure la diversitat funcional i social i reforçar la integració i l’equilibri territorial. L’Institut d’Urbanisme treballa amb aquests paràmetres impulsant actuacions de regeneració urbanadestacant com a projectes motor aquells que afectin les actuacions a l’espai públic i en la rehabilitació d’edificis, treballant alhora de forma transversal amb altres àrees municipals que permetin definir actuacions conjuntes de regeneració urbana. Van omplint pàgines i més pàgines de cara a la galeria, sense dir res, però quan parlen entre ells van de cap al moll de l’os.
—La qüestió és que les primeres partides ja estan en marxa —assegura la Janet, pretenent assumir la posició de la finada alcaldessa a la búlgara, unanimitat assembleària del 120 %.
Ens explica que hi ha més de 3,9 milions d’euros per a sis lots a executar durant els propers 24 mesos, sense que el nou alcalde en pugui dir ase ni bèstia.
—Qui s’ha endut els primers fons? —vol saber en Daniel Gratados, a veure si esperonant l’enveja aconsegueix posar una mica de zitzània entre les diferents faccions.
—En aquesta etapa —respon amb recança na Janet, que reconeix en el seu home un rival perillós en l’objectiu de liderar el grup— la cooperativa Ètic Habitat es va endur el lot 1, per una suma de 603 475 euros.
La gent es remou a les cadires, cagant-se en tot. Aquesta entitat està vinculada a David Companyon, autoanomenat mediador veïnal, una paraula que dóna de menjar a molts desaprensius de la nova casta. Havia sigut diputat de poca feina per Iniciativa al Parlament. Aquest panorama ja delimita quin dels pollets de la taula en pot esperar algun retorn, petit, perquè la part del lleó se l’enduran els germans d’en Companyon, que els té treballant a aquesta guingueta com si fos un negoci familiar. Sorgit del grupuscle Partido Obrero Revolucionario, deixà de ser obrer tan bon punt el van endollar a l’empresa pública Adigsa i a l’Institut Català del Sòl. Segons les clàusules d’aquest lot, el que ha de fer Ètic Habitat no és gran cosa, només dinamitzar les comunitats de veïns establint un marc de confiança que permeti gestionar i resoldre els conflictes propis i assolir una sostenibilitat social i econòmica, tremenda collonada a canvi d’una morterada de diners. La cooperativa serà l’encarregada d’interactuar activament amb els presidents i participar en les reunions de comunitats per establir rutines de gestió de conflictes, mediació, seguiment dels aspectes propis de les comunitats de veïns i, si escau, aixecar actes. Una altra de les seves comeses és recollir demandes i necessitats en matèria de regeneració urbana i inclusió social, així com identificar i definir programes de reallotjament derivats de l’execució de les actuacions de regeneració urbana.
—I el segon lot? —pregunta l’Eloi Barrila esperançat, gratant-se la closca calba i mirant amb ulls estràbics. No té bona relació amb en Companyon, a qui qualifica d’obrer mig penedit i saltimbanqui ideològic.
Na Janet explica que el lot 2 li va a quedar SM Sistemes Mediambientals, per una suma de 550 191 euros. Això ja li va millor, somriu l’Eloi, estirant-se la samarreta grisa amb la llegenda single use plastic is never fantastic. És el lot qualificat sota l’epígraf Informació i la comesa consisteix, com el seu nom indica, tan sols a informar les comunitats veïnals dels Entorns Residencials de Rehabilitació Programada (ERPP) sobre el potencial actual de regeneració urbana i recollir la informació que se’n derivi. Aquesta informació es pot fer porta a porta o directament a les mateixes oficines territorials que s’obriran. O no fer-la en absolut, pensa l’Eloi. Aquesta companyia ha treballat per a l’Ajuntament de Barcelona en la formació de promotors de sostenibilitat, en accions formatives i control d’espai. Seria per riure si no fossin els nostres diners.
El lot 3 també té delicte, per molt que l’hagi autoritzat la parella matrimonial d’interventors municipals. Va sota l’epígraf d’aparença més seriosa anomenat Gestió, adjudicat també a SM Sistemes Mediambientals per 374 688 euros. Anem bé, pensa l’Eloi. Sona feixuc, això de la gestió, però resulta que la tasca a desenvolupar es limita a la introducció de dades i tractament documental dels diferents expedients gestionats pel Departament de Regeneració Urbana. «Picatge» és com en diuen els Comuns en la seva neollengua, que també incorpora el català xava.
El lot 4 és l’únic per a la resolució del qual fora raonable tenir alguna carrera acabada, millor si és la d’arquitecte o d’enginyer, per això ha calgut integrar una UTE formada entre OUJA Gestió del Territori i Urbanisme i Enginyeria de l’Edificació i Project Management. Aquest contracte s’eleva a 1 582 947 euros només per als propers dos anys. La comesa de les empreses adjudicatàries és controlar les suposades obres de regeneració urbana que se’ls assignin, fent visites a peu d’obra, elaborar informes tècnics, portar el control econòmic de les factures i certificacions, etc.
El lot 5, dit jurídic, torna a ser de traca i mocador, se’l va emportar la multinacional NTT Data Spain BPO, per una suma de 529 878 euros. La tasca de l’empresa és encarregar-se de la paperassa: «La redacció de la documentació dels projectes, l’emissió d’informes interpretatius sobre conceptes jurídics en matèria de contractació pública, la redacció de convenis que es puguin sol·licitar, l’anàlisi registral i cadastral dels immobles i el suport en temes d’arrendament de bens immobles i de gestió de comunitats de veïns. També entra dins de la seva competència la supervisió de tots els contractes amb transcendència tributària, la supervisió de les obligacions fiscals i la planificació i el seguiment fiscal i tributària de cadascuna de les actuacions».
Per acabar, el lot 6, adjudicat a la firma Estratègia Momentumco per 295 087 euros, és el de la coordinació i la interlocució entre el cap del Departament i els responsables de les seccions, facilitar les reunions periòdiques. Res més? No, per gairebé 300.000 euros, res més
Poc o molt, tots els presents veuen l’oportunitat de complementar els seus ja molsuts ingressos amb aquest mannà que va deixar ben aplanat na Janet, abans de les eleccions. En Daniel Gratados es disposa a fer la rèplica, amb l’agressivitat de qui no ha aprofitat els tallers de noves masculinitats impulsats per la seva organització. Ple d’optimista falsedat, sempre promet una mica més del que pot complir i cloqueja l’ou, abans de pondre’l. Es grata la barba negra, tan espessa com les seves trames empresarials. Es posa bé les ulleres, interromp sense demanar la paraula, intimidant físicament en posar-se dempeus amb les dues mans sobre la taula. A la samarreta verda, que mal encabeix el seu abdomen cada dia més prominent, s’hi llegeix #Ningúdormintalcarrer.
—Janet, companya, no ens podem fer trampes al solitari amb belles paraules. Els càrrecs que dius garantits només els mantindrem mentre en Buitoni vulgui. Ara que ja està investit, se’ns pot girar en contra en qualsevol moment, té altres possibilitats de pactes amb la dreta que ens podrien excloure del tot.
Ho diu un home acostumat a rebre contractes municipals de 40 000 euros, en concepte de redacció i desenvolupament de projectes culturals. Aleshores, sucava gràcies a la relació humida que mantenia amb na Cristina Mañas, coordinadora de comunicació a Barcelona en Comú. Darrerament, ja veiem que apunta i ejacula més alt. Davant de les seves paraules dures d’advertència, els assistents veuen perillar els seus càrrecs, sempre els veuen perillar, tornen a obrir el bec desesperats, els ulls a punt de saltar de les òrbites. Aviat, esbandiran cops de colze per fer-se amb els millors llocs del niu i, si cal, fotran algun dels pollets sobrers muntanya avall. Per molt que es diguin feministes i antiracistes, les que tenen més números per rebre són les panchitas veteranes, pensa l’Eloi Barrila, com la seva Tatiana, la que li posa les banyes amb els manters. Si fa o no fa, ja ens les hem cardat tots a totes, les tenim molt vistes, va sent hora que es busquin la vida i renovar l’harem amb dones més joves, com la Jess mulata de bona família de Medellín, que això no és una ONG. Bé, sí que ho és, però ell ja s’entén.
En Gratados no ha acabat.
—Més enllà de contractes transitoris que ens donen un temps de coll, un coixí temporal, necessitem un nou lideratge amb noves iniciatives— rebla el clau.
És a dir, els Comuns necessiten el seu lideratge. Abans, però, de competir amb la Janet pel que fa a incentius positius, pastanagues, posa sobre la taula l’altra cara de la moneda.
—Els contractes que esmenta na Janet, així com molts d’altres similars que hem atorgat durant els darrers vuit anys, els hem pogut formalitzar sense entrebancs legals perquè teníem cobertura de la intervenció municipal, de l’Estat profund, però no hi ha cap responsabilitat que hagi prescrit legalment. Cal que garantim els nostres ingressos futurs, òbviament, però sobretot ens hem d’assegurar que no acabarem al trullo.
La pollada ha tancat el bec de cop, han passat de demanar més pinso a preocupar-se de no anar a parar a la graella judicial.
L’Eloi és l’únic de la colla que ha llegit alguna cosa més enllà dels autors sectaris que recomana el partit, les trobades a l’Observatori DESC li recorden el Consell Central Anarquista de L’home que fou dijous, de G. K. Chesterton. El protagonista de la novel·la hi entra com a policia infiltrat, es presentava la vacant del Dijous entre els seus set dirigents, que es fan dir com els set dies de la setmana. A partir d’aquí, la seva voluntat de liderar i desballestar els projectes anarquistes seran una successió d’inconvenients, de contradiccions, d’impostors disfressats d’impostors, d’escenes delirants i còmiques, fins que arriba la gran paradoxa i mascarada final. Igualment, tots els dirigents dels Comuns són també d’alguna manera infiltrats o informants dels aparells de l’Estat, a títol individual i d’amagatotis de la resta, saben el pa que s’hi dóna si no fan bondat. Són membres de l’Observatori DESC persones i organitzacions com ara Amnistia Internacional (observadors), Comissions Obreres de Catalunya, Institut de Drets Humans de Catalunya, la Intersindical o Gonzalo Boye, sense anar més lluny. Per això, en Daniel insisteix en l’estratègia de la por, el sentiment que més reaccions provoca en el ser humà. Picant sistemàticament sobre la taula com un goril·la alfa d’esquena platejada es colpejaria el pit, exposa detalladament que la premsa els hi està buscant les pessigolles, destapant de sobte tot allò que els mateixos periodistes havien contribuït a amagar fins ara. S’ha obert la veda sobre els Comuns. No es poden permetre desobeir l’Estat, de cap manera. Avui mateix, els mitjans de comunicació estan esbombant un nou escàndol rocambolesc.
—Entre quaranta i cinquanta autobusos elèctrics es troben emmagatzemats i aturats, sense possibilitat de donar servei als ciutadans, a les cotxeres del Triangle, a la Zona Franca de Barcelona. El motiu és la manca de punts de càrrega, la majoria dels equipaments existents són d’acció lenta, un mínim de cinc hores.
És un problema crònic de l›administració barcelonina que, malgrat la decidida aposta verbal per vehicles no contaminants, no ha aconseguit crear una xarxa efectiva de subministrament a la ciutat. Aquesta circumstància fa que TMB, l’empresa que ofereix el servei de transport públic a Barcelona, estigui llastrada i amb menor operativitat en determinades línies. Darrerament, ha tret al carrer vehicles que es van estrenar fa més de 20 anys, molt contaminants, el sistema dels quals es col·lapsa quan s’hi afegeixen les noves prestacions: càmeres, T-Mobilitat, targetes o seguiments.
—La majoria dels autobusos elèctrics van ser comprats entre els mesos de juliol i agost de l’any passat —segueix en Daniel—. Es dóna la paradoxa que aquests vehicles públics han de passar la inspecció tècnica cada any, aviat caduca la seva possibilitat de circular si no superen el tràmit.
—Han de passar la inspecció ITV sense haver entrat encara en servei? —pregunta l’Eloi, que comença a copsar el nivell de la desfeta.
—Exactament. La majoria, a més, venien amb bateries molt limitades, sense capacitat per fer una jornada completa amb aire condicionat i carregar per la nit.
—I a qui li vam comprar aquesta ferralla de merda? —ara és en Marc Xerra, home del pinyol del DESC de primera hora, qui ho vol saber. Malament si aquest pinxo s’hi embolica, ja veurem que té un historial molt problemàtic. Sembla que els mascles tòxics dels Comuns es veuen impel·lits a posar ordre a la casa d’una vegada, fotre les lloques inútils al carrer, tot i que a la seva samarreta s’hi veuen dues siluetes de dones nues agafades de la mà, amb la llegenda La sort de tenir-nos.
—A la Xina —respon en Daniel—, i a la filial polonesa del grup CAF.
—No es fan malbé, tot el dia aturats?
—Sí, Marc, sobretot el software —parlen d’home a home, les ties no n’entenen d’aquestes coses—, els han de treure a passejar de tant en tant. Irònicament, ho anomenen proves sense passatge, n’hi ha que ja tenen 2 000 km i mai han transportat ni una sola persona.
Els Comuns, dones i homes, entenen per fi que les han fotut massa grosses en els darrers anys. Més que una mare proveïdora com la que han tingut fins ara, necessitaran un negociador dur i sense cap mena d’escrúpols. En Daniel veu arribat el moment de fixar els nous paràmetres de funcionament, de dibuixar les línies del terreny de joc, mai millor dit.
—Els principals actors, l’estat profund, no volen que posem traves a l’expansió del joc a la ciutat. No serà necessari impulsar res ni escenificar un canvi de postura de manera massa visible, només es tracta d’evitar fer massa escarafalls, d’abstenir-se, quan l’alcalde Buitoni apliqui polítiques similars a les de Madrid pel que fa a nous locals d’apostes.
Ningú no gosa qüestionar el nou líder autoerigit, no hi ha principis ni valors que valguin. Tot i que el seu principal argument sigui el bastó, també els hi dóna una mica de peixet, els posa la pastanaga davant del nas.
—Ja vau veure a El Molinillo el pa que s’hi dóna. Els grups empresarials interessats competeixen per quedar-se amb el pastís, saben ser generosos amb qui col·labora, però també són implacables amb qui s’oposa als seus designis. Convé més que ens centrem en altres lluites.
Si la disjuntiva s’estableix entre gaudir de viatges en avió privat o acabar a Brians 2 amb llargues condemnes, fins i tot na Janet Sants haurà d’acceptar el lideratge patriarcal d’en Daniel Gratados. O li fotrà un ènema de cafè.
Se sent que truquen a la porta de l’escala amb 173 insistència. Algú hauria d’anar a obrir, pensa na Lucía, antiga regidora d’habitatge, a qui tothom mira perquè és qui s’asseu més a prop del passadís. Veu amb alleujament que ja hi va el jove brasiler racialitzat, que feia servir un dels despatxos per acabar el seu treball de recerca. Vinc de part de l’advocat, ha dit, m’envia en Cris, el maricón de classe obrera. A l’observatori DESC, aquesta presentació representa unes credencials impecables, que han donat entrada franca al noi negre a les instal·lacions de DESC. Pardo, sóc pardo, no negre, ha afirmat el suposat estudiant de Dret, quan na Lucía l’ha rebut abans de la reunió i li ha donat una mica de conversa, juntament amb les claus de Wifi. Torradet de pell, vaja, una distinció que al Brasil és fonamental. L’Institut Brasiler de Geografia i Estadística, el totpoderós IBGE, publica periòdicament xifres sobre les races de la població del país basades en l’autodeclaració dels censats. Una autodeterminació de raça similar a la que impulsen els Comuns pel que fa al gènere, de cap manera quant a la possibilitat d’un referèndum d’independència, que a Catalunya et pots autodeterminar de qualsevol cosa menys d’allò que tocaria.
A través d’unes enquestes que anomenen mostres domiciliàries, resulta que un 42,8 % dels brasilers diuen que són blancs, doncs molt bé, que siguin blancs. Un 45,3 % es consideren pardos, una classificació tan creativa com àmplia, qui sóc jo per qüestionar-ho? Mentrestant, tan sols un 10,6 % s’autoqualifica com a negre, sembla que no estigui massa ben vist. Els pardos no es consideren en absolut de la mateixa raça que els negres. Per als brasilers, el jugador de futbol Vinicius Jr és negre, mentre que Neymar, Romário o Raphinha són pardos. Barack Obama és pardo i la seva dona Michelle és negra; es tracta, doncs, d’un matrimoni interracial. Na Lucía ho ha analitzat des de la seva condició lèsbica, concloent que el noi que han acollit, de nom Diogo, seria pel que fa a la raça com les bisexuals en relació al sexe, que no s’acaben d’assumir. Negre o pardo, tanmateix, que vagi a obrir la porta.
Senten pel passadís com el nano conversa en portuguès amb dues persones més, una de les quals sembla més autoritària. Quan irrompen amb escopetes retallades a la sala de juntes, constaten que els nouvinguts també són pardos i tenen característiques físiques similars, diria que són germans. Se’ls veu prims, però forts, amb extremitats llargues i ben fibrades, músculs de qui s’entrena en activitats de lluita. Merda, es confonen alguns dels assistents espantats, tard o d’hora havien de venir els de Desokupa a trencar-nos la cara, tot el dia cosint-los a demandes només podia acabar així.
—Qui és el de les criptomenedes? —pregunta el fill gran de O Espanhol amb autoritat, tan maco que semblava, mentre els seus germans ordenen que tothom posi les mans sobre la taula i recullen els mòbils.
Els Comuns demostren que deriven de partits estalinistes, són delators de mena, la majoria assenyalen en Daniel a l’altre punta de la taula. Aquell, és aquell, repeteixen diverses veus.
—Hauràs de venir amb nosaltres —ordena el Diogo, assumint novament el lideratge familiar.
Els dirigents reunits a l’Observatori DESC han fet desenes de cursos i tallers, també n’han impartit, miren d’encaminar la situació com els conflictes que ensenyen a resoldre. Volen pacificar la reunió com han pacificat la ciutat, utilitzant les paraules que han après, saben que cal alinear i no confrontar, emprar frases i mots que ajudin, com ara nosaltres, els nostres…
—Nosaltres podem ser part de la solució —diu en Daniel, encara mig emparat per la gent que no es mou de les cadires, mai deixen una cadira— quins són els nostres objectius?
Abans que cap brasiler no pugui respondre o engegar-li un tret a la cara, l’Eloi també hi posa cullerada, mirant d’organitzar la situació.
—El primer pas per a evitar la violència és la creació d’un equip de gestió de crisi, del qual formarien part els representants de recursos humans, gestió de riscos, legal, seguretat i gestió general. Els seus deures principals serien: auditoria de procediments de seguretat, revisió de panys, il·luminació, jardineria, sistema electrònic de control d’accés, sistemes d’alarma, detectors de metalls, càmeres de vídeo…
—Polítiques de control d’accés per a venedors i visitants —apunta na Tatiana, fent costat al seu home i ignorant a uns assaltants que estan perplexos.
Els Comuns han après en múltiples tallers quin ha de ser el seu capteniment, a les reunions de veïns potencialment hostils: utilitzar un llenguatge corporal útil, sempre cara a cara, que no sigui desafiant, però quadrat, amb els braços estesos lleugerament cap a fora i cap amunt, la qual cosa suggereix estar oberts i disposats a treballar plegats, sense necessitat d’estar al capdavant. Eviten en tot cas el llenguatge corporal negatiu: de braços creuats (estic avorrit, ja m’he decidit), mans a les butxaques, darrere de l’esquena (suggereix ser furtiu o evasiu). Finalment, no s’ha de fer cap moviment sobtat, sinó preguntes, moltes preguntes.
Na Lucía és partidària d’iniciar una ronda de coneixement, que trenqui el gel abans d’entrar en matèria. S’adreça als visitants inesperats:
—Per què no seieu amb tots els membres del grup, anotem quina va ser la nostra primera feina i el que vam aprendre d’aquesta feina? Després, farem una volta i que cadascú llegeixi el seu paper.
El cop de culata del germà més menut el rep en Marc Xerra a l’orella, pel sol crim d’haver-li vist cara de malparit i d’estar assegut al costat de la Lucía, el brasiler masclista no vol colpejar una dona. L’ha encertada el fill de O Espanhol trencant-li la cara a en Xerra, és un pinxo violent que va provocar el tancament conflictiu de la plataforma Metromuster, productora de Ciutat Morta de la qual n’era el màxim responsable. El comunicat emès pels principals afectats va ser tan contundent com el cop que s’acaba d’endur:
L’equip fundacional va acabar desintegrant-se després d’un bon nombre de vivències de malestar i de dolor. Un malestar i un dolor que, així com tot un seguit de males praxis de gestió i organització, foren responsabilitat d’un dels socis de l’equip, i es van poder produir a causa de la permissivitat i la impunitat… Les diferents violències que hem patit, sempre procedents de la mateixa persona: la desconfiança, el victimisme, el masclisme, la difamació, l’ocultació d’informació interessada, la manipulació i el maltractament emocional, fins i tot la insensibilitat envers la malaltia greu d’un company i, finalment, la mala gestió de la pròpia cooperativa. I, per damunt de tot, la desafecció i el menyspreu cap a totes les persones que hem format part del projecte Metromuster. Violències que sabem que van més enllà de la mateixa organització… Amb aquest comunicat volem visibilitzar i reconèixer públicament allò que ha succeït per tal de contribuir al procés de reparació de les afectades i, si és possible, aconseguir que ningú més pateixi aquesta violència.
O sigui, que l’hòstia està ben donada. Ara, en Xerra haurà d’assistir a alguns dels cursos subvencionats sobre ansietat i prevenció del bullying, que organitza la cooperativa de la seva parella, Fil a la Agulla, mig milió d’euros en subvencions municipals. Són divuit sòcies, no faig servir llenguatge inclusiu, sinó que tot són dones.
Mentrestant, en Diogo arrossega en Daniel per la barba cap enfora, les ulleres fa estona que li han volat d’un mastegot. Se l’emporten davant de l’alleujament visible de la resta del grup, alegria continguda en veure que marxen els assaltants. Na Janet, la seva companya sentimental i rival política, aprofita l’avinentesa per tornar a agafar les regnes de l’equip. Abans que el grup es perdi de vista pel passadís, verbalitza el sentiment general que els envaeix.
—Col·labora, Daniel, que tot anirà bé.
