— Nota final de l’editor de la primera temoporada de la sèrie PsiBorn
Pablo Odell
Psiborn #10, «Histèries d’alta volada» > Comprar
Atorguem un poder real al contingut de les nostres històries imaginàries. La ficció és una força molt potent. I si volem entreveure i copsar una mica del nostre futur, hem d’interpretar les ficcions que donen sentit al món que vivim. La ficció pot treballar sense judici: ens mostra la realitat i alhora és entretinguda. Una pantalla, un quadre, una fotografia, un llibre, ens interpel·la, ens qüestiona. Per això és la Literatura, en aquest cas la novel·la negra mediterrània, ens excita i ens fan pensar en una expressió viva i autèntica de l’alegria de viure.
Durant aquesta primera temporada que ara finalitza, la Noèlia Arrotea ha tocat de cara al llarg de deu episodis, els temes més controvertits del país: el món del cava, el Liceu, el Barça, les escoles de negocis, la banca catalana, la pederàstia, l’Opus Dei i els Jesuïtes, el món editorial, TV3, Junts i Esquerra i els mitjans de comunicació, l’Ajuntament de Barcelona d’Ada Colau, el Comuns i el Hard Rock Cafe, la Copa Amèrica de vela i el govern de Jaume Collboni, l’economia blava i Vox Catalunya, l’ampliació de l’aeroport, la immigració, l’espanyola i l’estrangera, el PSC de l’Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, la Fèria d’Abril a Catalunya i Aliança Catalana.
Per crear aquestes novel·les, la Noèlia domina un dels fonaments del periodisme: la documentació rigorosa. Sap com funcionen els poders i els crims, grans i petits, i comprèn a fons les debilitats humanes: diners, sexe, ambició, corrupció, poder. Aquest coneixement es nota a cada pàgina: ella sap de què parla, i no fa trampes. És l’autora més irònica i satírica de la narrativa negra catalana actual, la més incòmoda: hi ha llibreries que no volen els seus llibres i mitjans que es neguen a informar-ne.
La Noèlia ens ha retratat també, la Barcelona actual des de la seva base d’operacions al Born: la consulta del carrer Jaume Giralt i la masmorra del carrer Copons. S’ha especulat molt sobre «la gran novel·la de Barcelona». Però és que «no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes, superposades i calidoscòpiques, sovint enfrontades o ignorades entre si», com diu en Xavier Díez.
No existeix Barcelona, sinó, com ens recordava en Manolo Vázquez Montalbán, Barcelones, en plural, amb una dimensió més que polièdrica, amb una substància inaprehensible, amb un tacte esmunyedís. Ningú al país escriu ficció tan frec a frec amb l’actualitat del nostre present i amb tanta valentia com ella. Els seus relats s’avancen, fins i tot, al periodisme d’investigació nostrat. Una provocadora barreja entre realitat i ficció molt ben informada, que denota un coneixement profund de les misèries de l’establishment català. Una lectura que val la pena i que esdevé una font de primer ordre per reconstruir la història d’un temps i d’un lloc concrets.
La psicòloga, immigrant més o menys il·legal, és una dona desacomplexada en la seva manera de ser, sense inhibicions socials ni sexuals i amb un instint primitiu de justícia. Psicoterapeuta Gestalt que té consulta al Born, és un d’aquests personatges que aspira a fer la gran novel·la de Barcelona a còpia d’una sèrie de novel·les que tracta sense pietat Casa Nostra, amb les seves moltes ombres, escasses llums, i abundoses inconsistències i perversions, especialment reveladores en aquest postprocés que se’ns està fent tan llarg. Una psicòloga amb discutibles titulacions acadèmiques, que com la majoria dels barcelonins té zero cognoms catalans, que abraça la catalanitat a partir d’assumir la llengua, un desorganitzat esperit anarquista, a qui no li fa nosa la violència, que actua per instint, i que representa la necessària rauxa del país.
En cada cas, com bé sabeu, actua sempre mal acompanyada per en Sensat, el seu recepcionista, català de Sarrià, antic alt executiu, que ha recorregut mig món per exercir d’aquest seny que la protegeix i atenuar el caràcter desbocat de PsiBorn. Un Sensat que podria representar el darrer mohicà de Barcelona, amb permís d’en Pinto, aquesta espècie en vies d’extinció que representa el bon ciutadà arrelat a una ciutat que es va convertint en una mena de gran parc d’atraccions de turistes i expats. La comicitat és clau en els seus llibres: són divertits, sense que això minvi la qualitat del text o el desenvolupament del relat. Utilitza l’humor per fer més digerible la truculència i per afrontar la sordidesa del món que vol retratar. Les peripècies de la parella protagonista, que sovint voregen la llei, li permeten explorar les nafres de la societat contemporània. La paròdia, la ironia i la sàtira són eines al servei d’una descripció crítica de la realitat. Es tracta d’una literatura popular, catalana i de qualitat, molt barcelonina, situada en un univers que recorda autors com Vázquez Montalbán, Petros Màrkaris o Andrea Camilleri. En contraposició amb personatges com Carvalho, Montalbano, Kostas Kharitos o Brunetti, que gaudeixen dels plaers de la vida al marge de la sordidesa de la professió, la Dra. Noèlia Arrotea afegeix la pràctica del sexe menys convencional.
Una bona mentidera no menteix sempre, un editor tampoc. Pel que fa a la condició autobiogràfica dels fets narrats, l’autora admet que tot té una base real, que trobarem algunes escenes canviades de lloc, temps o adjudicades a un protagonista diferent; com a guia d’ús, destacada a totes les portades, s’assenyala que com més inversemblant sigui una situació, més s’ajusta a la realitat. Tota la sèrie Psiborn, com vam dir a l’inici de la sèrie, és un homenatge per imitació, el millor elogi, cap a l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i la seva sèrie sobre el detectiu Carvalho, de la qual la Noèlia es confessa lectora incondicional i PsiBorn, digna pubilla. S’ha desplaçat el centre de gravetat des del vell Raval pintoresc d’en Carvalho, prostíbuls, droga, fins a un altre barri de Ciutat Vella, el Born, que ha agafat dinamisme i s’ha convertit en l’aparador internacional de Barcelona. Com seria actualment en Pepe Carvalho? Avui s’expressaria en català. La tria d’aquesta llengua ja és una manera de dir moltes coses. El feminisme s’imposa, el mascle alfa amb pistola a l’aixella i navalla amagada al turmell, deixa pas a una dona. Els detectius plens de dubtes existencials queden enrere, desplaçats per una professional amb estudis universitaris, i les idees clares, que sap el que vol… i el que no vol. Que no s’emprenyi, compte quan s’emprenya!
