El blog de Psiborn

Closca buida

Publicat a Racó Català

 

“Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”

George Orwell, “Animal Farm”

Com a psicòloga, he après que el diagnòstic és la part més important de qualsevol teràpia. Sense tenir clar quin és el problema, cap especialista serà capaç de redreçar-lo.

Volem acabar amb la pràctica cada vegada més estesa de nomenar perfectes inútils, sense cap mena de qualificació o experiència, a càrrecs públics massa ben remunerats. Abans, nogensmenys, cal preguntar-se com pot ser que l’administració segueixi funcionant amb aquests responsables. Cert, anem pitjor com més va, també cal destacar que les competències reals de l’autonomia catalana són inexistents si mai volen fer quelcom en contra del Gobierno central, tot i que aquest és el veritable significat de la paraula autonomia. La Generalitat és una closca buida. En realitat, si la situació no acaba de col·lapsar és perquè els inútils que nomenen no han de fer res, ja sigui presencialment o des de casa, com ara defensen amb ungles i dents.

El gruix de funcions de les administracions catalanes ha estat externalitzat, el govern es limita a pagar perquè ho gestioni algú altre, dilapidant els nostres impostos. I es dedica a recaptar fins a l’espoli, per poder fer front als pagaments que tant li interessen. Aquest és el diagnòstic de fons i això és el que cal redreçar.

Encomanar la funció pública (o ens públics com TV3) a empreses i fundacions, no es decideix per raons d’eficiència, per obtenir un millor servei, sinó per espolsar-se les puces i poder posar la mà a la caixa, sense por al control que regeixen els actes reglats de les administracions. Si no vols o no saps fer una tasca, aleshores no l’assumeixis com a pública; si és competència de l’administració, no la passis a mans privades per la porta del darrere, tant és que es tracti del guàrdia de seguretat del CAP com d’un programa de televisió.

El traspàs de la responsabilitat implica que empreses d’ullal recargolat, cooperatives de cabota grossa i fundacions barrudes contractin becaris, immigrants mal pagats en condicions precàries, es digui temporal, fix discontinu o esclavatge. No cal que parlin català, idioma burgès, encara que les condicions de contractació així ho estableixin, se’n pot encarregar en Florentino o qualsevol bandarra nostrat. Per pujar l’aposta, hi afegeixen subvencions, així la maquinària va més greixada. Omplen les directives de polítics sobrers, que no pari la música, cambrer, més xampany que el vaixell s’enfonsa. Col·laboració pública-privada vol dir que si quan tens un càrrec públic reparteixes caramels, després tindràs un càrrec privat de poca feina, si és que podem anomenar privades entitats la facturació de les quals prové més d’un noranta per cent del sector públic. Així ho admet la Generalitat, fins i tot quan respon a ‘Octuvre’ amb evasives, per guanyar temps amb les irregularitats en la gestió de joves tutelats a la DGAIA: “Certament, la supervisió de les fundacions correspon a la conselleria…”. Són centenars de milions d’euros entregats a fundacions, associacions i cooperatives del “tercer sector “, que moltes vegades s’han atorgat a dit, àdhuc a empreses fictícies. Com diu ‘La República’, “aquesta situació ha generat una espècie d’ecosistema on unes poques persones tenen un sou altíssim, hi ha empreses satèl·lit, portes giratòries, bons contactes polítics i feina assegurada, tot plegat finançat amb diners públics que es mouen amb una opacitat enorme”.

Els mitjans tradicionals callen, tampoc podrien sobreviure sense la publicitat institucional i les subvencions. Apliquen l’ostracisme si apareix algun heretge dissident com una servidora, amb els llibres PSIBORN. Jo puc entendre una bona o una mala crítica, però el silenci absolut davant de deu exemplars d’una col·lecció ben rebuda pels lectors, és una decisió política. Cal escarmentar aquesta psicòloga descarada, convoquen reunió a la quarta planta de la seu d’una cooperativa llibretera imaginària, que anomenarem BERRACUS. Com en un Consell de Direcció de la granja dels animals d’Orwell, ens espera el porc Oriol, líder autoritari de la menjadora, assistit pel ruc intel·lectual, en aquest cas la somera cupaire Natàlia, juntament amb el corb Benet, capellà a la novel·la, aquí transmutat en advocat dels interessos més obscurs. Contra els manaments originals de la granja quan es van deslliurar de les persones, l’Oriol fa temps que camina en dues potes, vesteix com els humans, fa negocis amb ells i beu alcohol. Enviarem els gossos a matar les ovelles, amenaça el dirigent pagat de si mateix, amb l’Orwell els cans simbolitzaven la violència com a sistema de control. Vol dir que demanden l’editorial per un fotimer d’euros i pretenen que publiquem al diari ‘Ara’ una petició de perdó, retirant també de la venda el cas 7 ‘La marca de Caín’. El manament de la granja revolucionària era que un animal no podia matar-ne un altre, però el corb Benet l’ha reformulat a “sense justa causa”. Tanmateix, el conte no acaba com tenien previst, perquè en lloc d’una ovella, es topen amb un puma emprenyat. Compte, quan s’emprenya. Som gent de la broma, proposem aguantant el riure que ens comprin els drets per fer l’audiovisual, no s’ho prenen gaire bé. El porc Oriol escridassa patètic, ens acusa de ser seguidors del porc Boladeneu Trotski Trump, així justifica la censura, la repressió, fer servir els diners del contribuent com a pólvora republicana del rei als tribunals espanyols. Diuen els empleats i socis de la guingueta que el porc Oriol és prepotent amb tothom, se li està covant un #MeToo allà dins que serà d’escac i mat.

El cas és que els sospitosos habituals, Resilis, Suara, Abacus, Asteroide, Diagrama, etc, reben desenes de milions d’euros, també canalitzen fons europeus Next Generation negociats pels republicans amb socialistes i comuns. S’obtenen a través d’algun despatx amb influències, algun aconseguidor antic alt càrrec del partit, que contracta la parella d’un altre, salpebrat amb companys de viatge de les lluites compartides.

Si volem gaudir de bons serveis sense malbaratar recursos, ser atesos per gent que guanyi un sou decent amb tots els drets laborals que mereixen, fent del català la llengua prioritària arreu del país, cal posar fi a les externalitzacions.

La podridura és sistèmica, com quan es tracta de jubilacions o dietes al Parlament, la immensa majoria s’hi posa bé i les comptades discrepàncies honestes són inhabilitades, als mateixos tribunals espanyols on el puma no es deixarà dur. Al sopar final de “La revolta dels animals”, per als que s’ho miraven des de fora, ja era impossible distingir entre porc i persona.