“El matrimoni és el triomf de la imaginació sobre la intel·ligència, el segon matrimoni és el triomf de la il·lusió sobre l’experiència”
Oscar Wilde
Fa uns dies, em van convidar a un casament a La Tartana, parella gran, segones núpcies, els teus, els meus, però ja no els nostres pel que fa als fills. Antiga alumna de l’escola religiosa Canigó (Opus Dei), faldilla de l’uniforme alçada fins al coll per deixar la vora arran de gespa quan s’escapava a la discoteca, ara la núvia no dubta a formalitzar públicament allò que a les aules qualificaven d’adulteri i fornicació, com un antic cacic local del PDeCAT que es fa independentista. Aquest cop, es casa vestida d’un blanc més trencat que la primera vegada, obligada a substituir el capellà numerari de la congregació pel bon alcalde bomber i empresari de Matadepera. Per cert, deixa molt malament el nostre sistema de partits tradicional, que algú tan honest i intel·ligent com en Guillem Montagut no hi tingui encaix.
Es veu Montserrat des de La Tartana? – el meu recepcionista, el meu tantes coses, fa esment malèvol de la dita: Montserrat és un lloc maco que només es veu des d’indrets lletjos.
Sensat, porta’t bé, que per això t’he triat d’acompanyant.
Es veu La Mola.
Hi ha un carro al porxo en homenatge al nom de l’establiment, trobo a faltar les estàtues de nans distribuïdes pel jardí, en Sensat m’ho havia pintat negre, xaves de Terrassa repetia com a bon barceloní.
La celebració coincidia amb la campanya de les eleccions autonòmiques, el President legítim que ens demana la seva restitució, segones núpcies del procés. Els nuvis s’han fet grans, el 130 també déu-n’hi-do, tiben les costures dels vestits, la lluna de mel a les Illes Maurici transmutada en viatges de l’Inserso a la Catalunya Nord. L’arribada del net amb els anells al cotxet, sacseja la cerimònia com l’entrada en política de la Papallona californiana d’Olot, a qui també volen ajudar a caminar, vigilant que no trontolli gaire. Els nuvis s’emocionen, ploren sovint, recorden els que ja no hi són, els convidats miren de mantenir la figura. No sona la marxa nupcial al Vallès Occidental, sinó velles cançons comercials en anglès, a Argelers també ho peta “Take me home, country roads”…
Com a terapeuta Gestalt i ajudadora professional, recomano a la meva consulta PsiBorn que en un segon casament sempre s’innovi, que només es formalitzi la relació amb un membre del sexe contrari al precedent. És a dir, si la primera vegada et vas embolicar amb un home, ara fes-ho amb una dona i viceversa. En el fons, és una manera de dir-li al pacient que s’ho rumiï bé, fins i tot que no ho faci. Si malgrat les advertències decidim tirar endavant, cal tenir molt clar què anem a fer.
Les segones núpcies es poden encarar de dues maneres, psicològicament oposades. Hi ha la pau, la tranquil·litat, ens acompanyarem amb calma, sentit de l’humor, compassió mútua i sense falses il·lusions. De tot això anava la trobada a La Tartana. Per contra, l’amor madur es pot enfocar des de la pressa, qualsevol dia pot ser l’últim, aprofitem el temps amb la urgència de fer tot el que vàrem deixar pendent. Tot i haver-lo votat amb les raons del cor que la raó ignora, la veritat és que no tinc clar si la restitució del president aniria per aquí.
Seureu en aquella taula – m’informa una cunyada després del pica-pica a peu dret, vestida amb plomes verdes com si El Molino no hagués tancat – Al costat del teu acompanyant, hi haurà una senyora que li caurà molt bé.
Llavors, no té gràcia – posa cullerada en Sensat, que a hores d’ara ja coneix la vida de totes les cambreres, però encara no ha aconseguit esbrinar a qui va aportar els seus vots a la Diputació l’agrupació independent de l’alcalde afable, Som-hi Matadepera.
Carn o peix havies de triar quinze dies abans, insistien pel grup de WhatsApp. Pasta o pollastre, va repetint en Sensat, com als avions. Illa o Puigdemont, decidiran els republicans per nosaltres, com jo li vaig demanar el llobarro salvatge sense preguntar-li. Hi haurà qui et digui que tant és l’un com l’altre, que tots dos estan sotmesos a Espanya i cap d’ells farà la independència. Segur que per a una argentina gautxa acostumada a la carn forta dels asados, massa diferència no hi ha entre el peix bullit i la vedella sense gust, però al final ens haurem de menjar el plat que ens posin al davant, millor anar amb compte.
En Sensat té a tothom entretingut, tria vi rosat quan li ofereixen blanc o negre, exigeix ganivet de peix per a esquerrans, dóna pel sac amb l’aprovació somrient de la resta de la taula, les separades de Sant Cugat amb ganes de guerra ja s’han assabentat que és vidu.
Hi ha un tercer motiu per tornar-se a casar – m’alliçona en veu alta el cabronàs – fotre l’ex.
Això, seria un nou Junts pel Sí, per fotre en Pedro Sánchez. Malgrat les dificultats, és el que caldria fer, però incloent-hi tots els partits del Parlament, certament també els de fora de la cambra i sobretot, sobretot, els abstencionistes. L’única manera que hi creguin, de fer que hi participin, seria a base de llistes obertes, que poguéssim triar i remenar, premiar i castigar candidats, però els polítics ho volen tenir tot controlat assegurant els càrrecs de la seva clientela, ens enfonsaran abans de fer aquest pas. Vindria a ser com el ram de la núvia, em mobilitzo quan veig que es disposen a lliurar el pom de roses blanques, em preparo per saltar i enxampar-lo al vol clavant algun cop de colze estratègic. Resulta que a Catalunya no, aquí fan com les llistes tancades dels partits, no el llancen cap enrere sense mirar, sinó que la núvia l’entrega personalment, el líder passant el relleu a dit.
Tampoc és que em vulgui casar, em menteixo a mi mateixa com un mal polític, ni parlar-ne, però em faria il·lusió que en Sensat m’ho demanés. Per dir-li que no, òbviament. I ell ho sap, tot i que de vegades penso que si les tingués totes faria el numerat per complaure’m, que si no m’ho proposa és per por que li digui que sí en un rampell imprevisible, això encara em fot més. Seria una mena de sessió d’investidura reeixida amb el vot del PP i una abstenció de VOX, que ningú no la descarta. Un cop treus l’anell de la capsa i t’agenolles, o fas el discurs davant del faristol, igual pots sortir-ne investit que compromès.
Comença la barra lliure, també circulen per les taules euforitzants diversos, que diria en Quim Monzó. Els nuvis ballen malament amb els seus amics, sense sentit del ridícul, fan bé, tenen clares les prioritats, ningú els enviarà cap a casa aquesta vegada. Farem la independència en segones núpcies, serà el triomf de la il·lusió sobre l’experiència per compondre una il·lusió experimentada. No hi arribarem, tanmateix, amb banquets a La Tartana ni sopars grocs, sinó motivant el jovent, amb trencadissa i la imaginació del trencadís refet, prenent el control, fent cremar la Rosa de Foc i tot el país. L’assolirem posant tota la carn a la graella, amb l’anarquia dels asados que decideixes quan comencen, però no saps com acaben, sempre carregats de sal grossa, molt grossa. Aviat, comprovarem si podem comptar amb algun protagonista del primer matrimoni, si realment volen casar-se o només pensen seguir festejant a dues bandes. Pel que sembla, haurem d’acabar trencant l’olla.
> Tots els artícles de la Noèlia Arrotea publicats a Racó Català
