“O et compro una casa o vestiràs de dol per mi”
Manuel Benítez, El Cordobés
Fa estona que parlem de política a la consulta, hi passa molta gent amb ganes de xerrar, d’explicar les seves dèries, informants despitats, l’agent del CNI, parelles de polítics amb greuges. Avui, han vingut els responsables del laboratori d’idees que em paga per assessorar-los, els veig força excitats.
S’obsessionen amb la tornada del president, quan convé més, com s’ha de fer. Hauria d’haver tornat abans de les eleccions, porta gran o infermeria, això ho sap tothom, però darrerament està molt mal assessorat. Per molt que avui dia disposem de noves tecnologies, que seguim la premsa al mòbil, la televisió, l’exili acaba introduint distàncies insalvables. Cal comptar amb un bon equip proper, de confiança, capaç d’explicar com evoluciona la realitat sobre el terreny. Ningú coneix millor la gent, ningú trepitja carrer com la presidenta Laura Borràs, però amb ella no hi parla prou, l’absent desconfia d’aquells que es van incorporar a Junts immediatament després del primer d’octubre, sense adscripció de partit. No compta amb la reina per jugar la seva partida d’escacs, ni amb la torre Torra, ni amb l’alfil Dalmases, així es fa difícil guanyar. En canvi, s’envolta d’un pinyol de “sí senyors” provinents del PDeCAT i de Convergència, en mala hora prengué la decisió de dipositar la campanya electoral en mans de l’empresa Tractor, la dels germans Piqué de l’Opus Dei, tots Maria, Joan Maria, Ramon Maria, Antoni Maria… Els missaires lleidatans van fer un pa com unes hòsties: cartells reciclats d’un grec mirant lluny dins del cotxe, la bona papallona californiana d’Olot que entra de número dos i no la deixen sortir a debatre ni de cinquanta, viatges en autocar estil Imserso, country roads que no l’han dut a casa.
El joc del truco argentí és una mena de mus trampós, perquè s’hi poden fer senyals falsos a la teva parella. Hi ha una carta que guanya totes les altres, l’as d’espases, nosaltres l’anomenem “el ancho de espadas”. Com passa amb el retorn del president, només hi ha un naip que tingui aquestes característiques i cal jugar-lo quan més et convé, quan més cartes guanyadores dels rivals pots arrossegar, no veure’t obligat a utilitzar-la quan no tens més remei i en treus poc profit. Ja fem tard, jugarem aquesta carta tard i malament, però segueix sent l’as d’espases. Malauradament, el president només podrà tornar sense risc de detenció si quadren les dates i el Tribunal Constitucional fa una cabriola, si concedeix les mesures cautelaríssimes d’un recurs d’empara en ple mes d’agost. És a dir, el president només podrà tornar sense risc de detenció quan li roti a Pedro Sánchez. Si la qüestió era venir a males, valia més haver-ho fet abans.
Convenço els meus visitants que l’objectiu realista passa per forçar una segona partida, aquesta no la podem guanyar, mirem de no perdre-la. Finalment, hi estan d’acord, volen repetició electoral, necessiten evitar que Salvador Illa sigui investit president. Tothom té ganes de dir la seva alhora, opinen sobre els junqueristes, els roviristes, els cartells de l’Alzheimer distribuïts per la B que és la A, somnien amb una reacció de la soferta militància d’Esquerra sense càrrecs remunerats, un unicorn de color rosa nadó. Que si gira, que si tomba, fan un remenat de tot plegat sense acabar de treure’n l’aigua clara.
Mentrestant, sento com el meu recepcionista, en Sensat, home ocurrent, canta una jota des del taulell de la recepció. Entre estrofa i estrofa, pica entusiasta amb les claus una ampolla d’armanyac cada vegada més buida.
“Veinticinco mujeres,
cincuenta tetas,
si las cuentas tres veces,
ciento cincuenta”.
Números, en Sensat em transmet a la seva manera que faci números. Convençuda que a més de la bretolada habitual deu haver-hi un missatge subliminal en el seu sobtat fervor pel folklore aragonès, ell no fa mai puntada sense fil, surto del despatx discretament per veure què em vol dir. Em serveix una copa, a peu dret.
El PSC necessita els vint vots afirmatius d’Esquerra Republicana – afirma Tu ets peronista, ja saps com va, això.
Me la bec d’un sol glop, ja l’he entès, sovint no ens calen les paraules. Números, vint contra un. Nosaltres només necessitem un vot negatiu d’entre aquests vint, tan sols un diputat que agafi un rampell de patriotisme i proclami amb llum als ulls i força al braç, que no investirà el president del 155.
Has analitzat la llista d’endollats? – li pregunto, tot i que ja sé que sí, treu un paper rebregat de l’infern de l’americana.
Tens el Campuzano, que ve d’on ve, ja sabem que és un caragirat. El Wagensberg és capaç d’agafarse una baixa per malaltia, fotre el camp a Suïssa, després es recupera miraculosament, també és un bon candidat. La Najat, que es posa i treu el mocador segons convingui, es mou per interessos, molt influenciable. Hi ha l’alcalde de Salt, que entra al Parlament per primera vegada, un psicòleg, sou tots corruptes; l’alcalde de Llavorsí, cacic de la comarca i conegut empresari del sector turístic, jo començaria negociant amb ell…
Plata o plom?
Amb el de Llavorsí, ves amb compte, que allò és una mica com Tor i després de la pluja que no cau del cel, la Noguera Pallaresa baixa plena, millor ofereixli diners. La resta, són uns ploricons que respondran a totes dues coses, deixa que triïn ells.
Té raó, en Sensat, en sol tenir. En lloc de marejar la perdiu amb estratègies de retorn, en una partida d’ateneu que no saben ben bé si és de pòquer o de botifarra, els del laboratori d’idees necessiten preparar dossiers gruixuts sobre tota aquesta colla de barruts, segur que n’han fet de molt grosses. Haurien d’estar escurant els fons de rèptils del partit a la recerca de calers, preparar pagaments per sota del ponxo, regirar els calaixos més foscos, allò que la Macarena Olona identificà a VOX com la secció de “putas y diversos”.
President Puigdemont, siguem pràctics, deixeu-vos assessorar. L’Aleix té oficina al Born, a tocar de la meva consulta, envieu-lo a parlar amb mi com abans millor. Ja ho veieu, tot té fàcil solució, si seguiu els consells de la Psicòloga del Born.
> Tots els articles publicats per la Noèlia Arrotea a Racó Català.
