Barcelona us dóna la benvinguda a la 37a Copa Amèrica de Vela, el tercer esdeveniment esportiu del món, tan sols superat pels Mundials de futbol i els Jocs Olímpics. Això diuen, tot i que mai n’haguéssim parat esment abans, a no ser pels forats que van deixar dues edicions catastròfiques a València.
Sort en tinc d’en Sensat, el meu recepcionista assenyat, que sap de tot una mica. Diu que se l’anomena Copa de les Cent Guinees, perquè el trofeu original estava valorat precisament en cent d’aquestes peces d’or, encunyades per la corona britànica. Certament, és una competició peculiar. En principi, no té periodicitat fixa, sinó que se celebra quan el guanyador és desafiat oficialment i pública, per un altre competidor. Es posa en marxa aleshores una maquinària esportiva, logística i tecnològica, segons la qual el darrer equip guanyador marca algunes de les regles més importants de la següent competició com, per exemple, el tipus de vaixell i sobretot les aigües en què es disputarà la prova, obrint la porta a un intens mercadeig pel que fa a l’elecció de candidatures. Per decisió, doncs, de l’equip neozelandès i molt especialment del seu polèmic capità Grant Dalton, aquesta edició se celebra a Barcelona.
Les primeres previsions de xifres, quan encara necessitaven convèncer-nos de pagar la seva festa, parlaven de 1.200 milions d’euros d’ingressos i la creació de 19.000 llocs de treball. No és una cosa nova, la Copa del 2007 a València ja prometia el doble d’ingressos que a Barcelona, quatre vegades més ocupació, però el resultat van ser pèrdues de més de 400 milions d’euros per a l’Ajuntament i la Generalitat valenciana. Aquella València era un niu de corrupció ‘PePera’, es tractés de regates, curses de Fórmula 1 o visites del Sant Pare, però quelcom massa semblant va passar a l’última edició (2021) a Auckland (Nova Zelanda), que va suposar 94 milions de pèrdues per a una ciutat organitzadora seriosa. De fet, les autoritats neozelandeses, gat escaldat, han declinat fredament i educada albergar una nova edició del torneig.
Després de la negativa d’Auckland i València a repetir la mala experiència, l’equip neozelandès aconseguí tancar un acord amb l’Ajuntament de Barcelona, aleshores governat per Ada Colau. El contracte incloïa un cànon de 70 milions d’euros, entre 48 i 55 dels quals provinents de fons públics, la resta d’inversors privats, que tenen prioritat a l’hora de recuperar els diners invertits. Tota una declaració d’intencions: els primers fons que s’ingressin, els trinquen ells, la resta ja ho trobarem.
Ens omplim la boca amb la paraula transparència, però el contracte amb els organitzadors inclou un apartat “confidencial”, on s’estipula que l’administració només recuperarà la inversió inicial si s’aconsegueixen uns ingressos mínims de 80 milions d’euros. “Abandoneu tota esperança, els que entreu aquí”, és la frase que tanca el text de Dante sobre les portes de l’infern, segons en Sensat podria ser el lema econòmic de l’organització.
Tot i que les possibilitats de recuperar els diners públics són remotes i les contribucions privades encara estan a l’aire, el Consell de Ministres es va afanyar a declarar (setembre del 2022) la Copa Amèrica de Vela com a Esdeveniment d’Excepcional Interès Públic, conferint-li una subvenció de 18 milions d’euros. A més de la morterada a fons perdut, la qualificació com a singular d’aquest esdeveniment permet rebaixes d’impostos substancioses per als organitzadors, així com la lliure circulació per als milers de persones vinculades amb l’engalipada.
La Copa Amèrica de Vela no portarà ni de bon tros els 2,5 milions de visitants que estimen els organitzadors, una afluència que s’afegiria als 9,7 milions de turistes que visiten anualment la ciutat, sobretot els mesos d’estiu. El parany és que els tramposos de fira ens ensenyen la boleta del turisme, però amaguen a la cassoleta la dels residents estrangers. Des d´un any abans de l´inici de les regates, s´instal·len a Barcelona fins a 2.500 persones entre esportistes i persones vinculades a l´organització, un grup estable d’atletes, especialistes en enginyeria, mecànica, informàtica, meteorologia i altres especialitats. Aquests sí que no fallen, perquè els pagues tu. La majoria signen contractes de lloguer temporals a preus altíssims, fent encara més petita l’oferta disponible de pisos assequibles al mercat residencial. A Ciutat Vella, ja hem començat a notar l´impacte d´aquest fenomen, a través de l´augment del preu del lloguer i de l´ús de tota mena de subterfugis per evitar les lleis vigents. La Barceloneta és el barri més afectat, els veïns estan patint trucades insistents, que freguen l’assetjament, per preguntar-los si no voldrien llogar el seu pis. N’hi ha que n’han arribat a rebre fins a quinze en un sol dia.
En el fons, m’insisteix en Sensat, la verdad de la milanesa com diuen al teu país d’origen, sempre hi ha la mala idea de presentar la ciutat com un producte. Certament, no com un producte que beneficiï el comú de la ciutadania, sinó només determinats sectors econòmics, com les indústries hotelera i turística, les constructores o els grans propietaris immobiliaris. La nostra ciutat no és una marca ni una empresa, que vindria a ser el mateix. Qui pretén que esdevingui una mera marca comercial, també aspira a què hi manin els experts en màrqueting, els empresaris, però una ciutat l’han de governar els seus ciutadans. Els residents temporals no tenen cap interès a millorar Barcelona, no demanen un bon Centre d’Atenció Primària, ells ja fan amb les seves mútues pagades des de l’exterior. Tampoc reclamen un casal d’avis, no protesten, no creen problemes als polítics de torn, només donen pel sac amb els seus lap tops, els muffins, els brunch, les cupcakes i els gots de cartró amb mig litre de cafè aigualit.
– Tampoc podem coartar totes les iniciatives privades – li dic, oblidant els pòsters el Che Guevara que tenia d’adolescent a la meva habitació.
– Clar que no, nena, però n’estàs ben segura que la Copa Amèrica és una iniciativa privada?
– No ho és?
Des que faig cursos de lideratge a ESADE, sembla que hem invertit els rols amb en Sensat. Malgrat el seu origen tan cínicament burgès, com a barceloní militant cada dia sembla apropar-se més a les consignes de la CUP. O de Josep Pla, que de vegades vindria a ser el mateix, quan l’insigne escriptor, el nostre heroi, preguntava: “i això qui ho paga?”
– No hi ha veritable sector privat quan l’origen de tot és el diner públic – afirma rotund en Sensat.
– Què vols dir? Els de la Copa Amèrica no es gasten els seus diners?
– En absolut. Més enllà de quatre patrocinis, de petites inversions que tenen preferència a l’hora de fotre mà als ingressos, tota la disbauxa que estem vivint es paga amb recursos de les administracions: Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació, etc. Quan vegis tota aquesta colla de dropos inflant-se de peix al restaurants del Village, apropiant-se dels pisos de velles desnonades per la BRIMO, has de tenir molt present que són els teus impostos que s’estan torrant.
– Entenc que els pocavergonyes de la Copa Amèrica s’hi posin bé, però per què ho impulsen els nostres polítics?
– Corrupció. De cada euro que reparteixen, se n’emporten un bon pessic, ja sigui en forma de retorn directe sota mà, comissió per les obres que es facin, futurs càrrecs a l’empresa privada, col·locar parents… A més, s’ho fan venir bé a través dels mitjans de comunicació subvencionats, perquè l’opinió pública pensi que aquesta mena d’esdeveniments són una bona notícia, un gran assoliment col·lectiu.
Té raó en Sensat, sol tenir-ne. Barcelona no necessita més projecció, ja està prou projectada.
Per verificar la credibilitat de tot plegat, no hi ha res com analitzar les declaracions dels responsables abans del tastet que vam tenir a Vilanova i la Geltrú. “La regata posa Vilanova al mapa internacional”, defensava Eva Pizá, coordinadora de l’esdeveniment. “Aquest és un municipi conegut a nivell local, més desconegut a nivell estatal i gens conegut internacionalment. Això, ara, canviarà”, remarcava. La visió dels regatistes dempeus a la proa dels seus AC40, intentant que els vaixells es moguessin ni que tan sols fos en mode de desplaçament, no era la imatge que esperaven oferir els organitzadors. La cursa es va cancel·lar el primer dia perquè no hi havia vent, es va veure afectada negativament el segon dia pel mateix motiu i es van veure obligats a acabar aviat el tercer dia: aquesta és la imatge que els pocs espectadors recordaran. També, va ser prou penós constatar que malgrat les promeses d’inversions i llocs de treball que l’esdeveniment aportaria, en realitat només van demanar un grapat de voluntaris que hi treballessin de franc.
El mal ja està fet, els anomenats Host Partners de l’edició d’enguany són els sospitosos habituals: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Ministerio de Cultura y Deportes, Diputació de Barcelona, Port de Barcelona, Cambra de Comerç de Barcelona, Barcelona Turisme, Barcelona Global i Barcelona Capital Nàutica. Cada peix fa sa mola!
Per a aquesta 37a edició, ja està tot lligat, afirmen les plataformes veïnals, no hi ha marge per al diàleg amb les institucions que l’han tirat endavant sense debat públic, però alerten: “volem impedir que es torni a fer a Barcelona”. Exacte. Organitzadors i administracions porten de cap la mala idea de convertir Barcelona en seu permanent. Ja és tard per evitar el desgavell que patirem aquest any, intentem posar seny, mostrar el nostre rebuig i que es fotin la següent edició de la Copa Amèrica de Vela per on vulguin, però com més lluny de Barcelona millor.
> Tots els articles de la Noèlia Arrotea publicats a Racó Català
