“D’on no n’hi ha, no en raja”
Dita catalana
La boira de guerra és la incertesa sobre la pròpia capacitat, la potència de l’adversari i les seves intencions durant un enfrontament. Aquesta confusió es produeix per la limitació de la informació i la comunicació, impedeix analitzar correctament l’estat de les forces pròpies i enemigues, dificulta la planificació i la coordinació de les operacions. La boira de guerra s’incrementa quan hi ha dirigents empresonats, d’altres han de marxar a l’exili, quan es reprimeix i s’espanta els activistes. Augmenta quan et miren de vendre falsos projectes conjunts com la Copa Amèrica de Vela, els Jocs Olímpics d’Hivern, el Hard Rock o l’ampliació d’El Prat. Uns muntatges que pagues tu amb els teus impostos, hi guanyen els interessos econòmics de l’enemic i contribueixen a la derrota de la nació, a través de l’arribada descontrolada de més turisme i immigració.
Els límits físics ajuden a clarificar postures, eliminen la boira de guerra, perquè d’on no n’hi ha, no en raja. Ho hem vist molt clar amb la sequera, que ha mobilitzat per igual els diferents sectors de la societat. La manca d’aigua, l’increment del preu i les possibles restriccions, ens posen a tots d’acord: no es pot seguir portant més gent a Catalunya de manera indefinida, perquè no hi haurà prou aigua per a tots. Uns posaran l’èmfasi en el turisme i els expatriats europeus benestants, d’altres en la immigració descontrolada, tant és, tot forma part del mateix fenomen. Si arriba menys turisme, també vindran menys immigrants que fan feines relacionades amb aquest sector, cambrers, conductors de VTC, falsos autònoms de Glovo, crupiers, drogues i prostitució. “Tourists go home” i “No volem acollir” són una mateixa consigna, encara que no tothom se n’adoni encara.
El problema de l’habitatge, més enllà que els pisos certament no cauen del cel, no difereix gaire de la sequera. Turisme, expatriats i immigració han de fer servir un parc d’habitatge que ni creix, ni pot créixer, ni ha de créixer al mateix ritme forassenyat que ens volen imposar. Ens han fet passar dels pisos a les habitacions a preu de pis, un retorn a les escenes més fosques de Charles Dickens. Hi ha molta gent vivint en habitacions, que ni tan sols n’és conscient. Qui té fills de més de 25 anys que no marxen de casa perquè econòmicament no s’ho poden permetre, està vivint en habitacions.
Errem en el diagnòstic si pensem que s’ha construït poc habitatge protegit, el problema rau en què s’ha permès que tornessin al mercat obert, perquè el negoci era per a la constructores i la gent ben connectada que els aconseguia. Hem vist casos de militants de Podemos, parents de sindicalistes, que obtenien un pis de protecció oficial, després se’l venien al cap de quatre dies amb grans beneficis. Entre els anys 1952 i 2016, es van construir a Espanya més de 6,8 milions d’habitatges protegits, això vol dir que més d’un 25% del total dels habitatges de l’Estat ha estat construït amb suport públic, diners dels nostres impostos. La desaparició de la protecció a molts dels pisos que s’havien subvencionat, va propiciar el seu pas de l’àmbit públic al privat. A fi d’evitar aquest despropòsit, el parc d’habitatge protegit s’ha de dedicar a lloguer social, així els pisos romanen fora del mercat obert. En canvi, els fons voltors i els voltors amb fons converteixen antics habitatges de protecció oficial en pisos turístics, els lloguen per temporada o per habitacions. I dels diners públics que s’hi van destinar per a la seva construcció, ningú se’n recorda, només et diran que són propietat privada. Ho hem vist en el cas de la SAREB, el rescat públic a les entitats financeres no l’han aprofitat per incrementar el parc públic d’habitatge, malgrat la propaganda electoral.
Casa, cotxe, electrodomèstics, vacances, deixar rajar l’aixeta de la cuina, encendre el llum amb despreocupació per la factura que pogués arribar, tot això es va començar a perdre amb la caiguda del mur de Berlín. El comunisme real era una gran mentida totalitària, però feia por, la guerra freda posava límits als excessos del capitalisme real a l’Europa Occidental, que es veia obligat a garantir drets laborals, sindicals, un bon nivell de qualitat de vida i l’ascensor social, a través de l’educació i la sanitat gratuïtes. Ara, sense cap contrapès, sense enemic, pretenen tornar-nos a la situació anterior, sous de subsistència i mà d’obra gairebé esclava. La doble pressió del turisme i la immigració, fa que a Barcelona hi hagi parelles amb criatures malvivint en habitacions com a finals del segle XIX, copulant quan els nens fan veure que dormen i fent les seves necessitats a lavabos compartits per més de 10 persones.
Si la població augmenta en un 30%, però el nombre de metges, mestres o policies només ho fa en un 5%, la propaganda oficial pot dir que tenim més metges, mestres o policies que mai, però l’estat del benestar es deteriora per a tots. El que no gosen dir és que no s’incrementen els serveis en la mateixa proporció que la població, perquè no ens ho podem permetre, ja que això palesaria que aquest increment de població no és convenient. Treballa més gent que mai, però han acomiadat l’obrer del metall que cotitzava per 3.000 euros i han contractat dos cambrers que cotitzen, si és que cotitzen, per 1.000 cadascun, els comptes de la Seguretat Social no quadren.
Ens diuen que el turisme crea llocs de treball, però ens amaguen que són ocupats per immigrants a sous baixos, que rebenten el mercat laboral. Tot són feines terceritzades arreu, entregades a empreses de l’IBEX, cuidadors de gent gran, seguretat a edificis públics, neteja, que redueixen els drets laborals amb contractes fixos discontinus i marranades similars. Quan l’ajuntament limita la circulació de vehicles els caps de setmana, al carrer Gran de Gràcia, perquè pugui passejar-hi la gent del barri, qui controla les tanques són empleats d’una empresa privada, immigrants que no parlen català. Passa el mateix amb els vigilants de seguretat a qualsevol CAP, al Metro, en aquest cas solen ser immigrants espanyols més o menys recents, que també se t’adrecen en castellà. Tot això es fa amb la connivència subvencionada dels sindicats verticals, part integral del règim.
Malgrat la boira de guerra que ha escampat l’Estat Espanyol i els seus col·laboradors locals, ens estem adonant que els nostre problema és el mateix problema, que la nostra lluita com a catalans és la mateixa lluita, que cal deixar de posar l’èmfasi en aquest o aquell aspecte ideològic i encarar-la globalment com a poble, plegats.
Ens hem d’ajuntar en el no a tot, no a qualsevol fals projecte “engrescador”, no a renunciar a la llengua, no a comprar productes de l’opressor, no a renovar el DNI, no a passar per l’adreçador. Desobediència civil, fins a assolir la independència. Seran útils els partits i entitats que s’hi afegeixin, qualsevol altre objectiu no passa de ser una distracció i, finalment, una forma de col·laboracionisme.
