Publicat a Racó Català
“Si no vols morir de realitats, evita viure d’il·lusions”
Proverbi àrab
Els països sotmesos a dictadures no es poden relacionar entre si, ho fan els seus dictadors. Quan veus un senyor recollint les caques del gosset, costa esbrinar qui és l’amo i qui obeeix. La relació corrupte entre la monarquia espanyola i el Marroc es basa en un fals complex de superioritat, juntament amb la contraposició de dues falses democràcies, que acaba plasmant-se en l’actual subordinació davant del monarca alauita.
El lligam s’inicia quan els Estats Units, àrbitre, VAR i Comitè de Competició alhora, decideix posar fi a les darreres colònies ultramarines de Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines. Alfonso XIII, besavi del “Preparao”, decideix embarcar el país en una nova aventura colonial, supeditada als interessos de França. Va més enllà de ser una mera operació de prestigi, d’orgull hispà ferit, per esdevenir el més fosc dels nombrosos negocis privats del monarca: la Compañía Española de Minas del Rif S.A., que explotava mines de ferro a Nador. Un monopoli que, amb mà d’obra pràcticament esclava, pretenia rivalitzar amb la indústria siderúrgica basca i convertir Melilla en la Bilbao del nord d’Àfrica.
Precursora de les actuals portes giratòries de l’IBEX35, l’empresa incloïa el gallec Clemente Fernández, els descendents del qual fundaran PESCANOVA, el comte de Romanones, 17 vegades ministre i 3 vegades president del Consell de Ministres, i el comte Güell. Més endavant, s’hi incorporen grans noms de Bilbao, dels Altos Hornos de Vizcaya, també altres empresaris miners com Alejandro Gandarias. De Gandarias en vam veure un no fa gaire, fill d’un directiu de La Caixa, cantant l'”Himno de la Legión” el dia del seu casament amb la filla d’en Pepe Creuheras, president del Grupo Planeta Atresmedia.
La mina quedava 15 km al sud-oest de Nador i a 28 km del port de Melilla. El 1909, quan els cabdills rifenys van posar el negoci en perill, Alfons XIII no va dubtar a enviar-hi tropes de lleva, un reclutament forçós només per als pobres, que indignà les classes populars catalanes, desencadenant vagues i protestes que desembocaren en la Setmana Tràgica. El monarca ho va tornar a fer el 1921, encomanant al general Manuel Fernández Silvestre que envaís els territoris d’Abd el-Krim. Aquesta última operació va conduir al Desastre d’Annual, una derrota sense pal·liatius de l’Exèrcit espanyol en la qual van morir 14.000 homes. La desfeta va causar una enorme commoció a Espanya, succeint-se diverses crisis polítiques que van culminar amb el cop d’estat i la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El rei va caure en diferit, en lligar el seu futur al poder d’una dictadura que per força tenia data de caducitat.
El Marroc accedeix a la independència el 2 de març de 1956, restaurant l’actual monarquia alauita en la figura de Mohammed V. Les humiliacions no triguen a arribar per al franquisme, fent-li saber al general africanista que exercia de dictador a Espanya qui era l’amo. Franco va cedir després d’una guerra breu, la regió del Rif i l’Ifni van passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins al 1975. La darrera colònia a caure ho va fer pel resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU, així com de les pressions internes del poble sahrauí. Des de finals dels anys seixanta, va sorgir un moviment independentista que es concretà en la formació, el 1973, del Front Polisario, organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles. Quan el cas va arribar a l’ONU i al Tribunal de La Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per al 1975. Mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant de la feblesa del govern espanyol, amb Franco moribund i el futur rei Juan Carlos I provisionalment al poder, el Marroc va organitzar la Marxa Verda de civils i militars disfressats de civil, cap a les fronteres del Sàhara. La Legión va marxar amb la cua entre les cames.
A partir d’aquell dia, el “Campechano” sap que té molt a perdre si s’enfronta al Marroc, inclòs el seu propi tron, car posats en la tessitura d’haver de triar, els Estats Units fan costat a l’aliat més fiable. Presentant-se sempre amb la pretesa imatge de cap d’estat modern i constitucional, enfront d’una mena de sàtrapa oriental, Juan Carlos esdevé en realitat un serf de Hassan II, després del seu fill Mohamed VI, perquè d’allí provenen una bona part dels seus ingressos privats. En realitat, tots dos països pateixen similars mancances democràtiques, a Espanya imperen els mateixos controls de premsa subvencionada, designació reial encoberta dels ministeris de Defensa i Interior, confusió de la hisenda pública amb la caixa privada del monarca, escàndols sexuals, etc.
Abans de pujar al tron, l’hereu designat pel dictador Francisco Franco ja està obsessionat a acumular una gran fortuna, la que el seu pare mai no va arribar a tenir. Per aconseguir-ho, Juan Carlos promociona per tots els mitjans Manuel Prado i Colón de Carvajal, el seu millor amic des de principis dels anys seixanta, perquè el faci ric per qualsevol via, ja sigui suplicant a altres cases reials o traient profit de les relacions econòmiques internacionals de l’Estat: a mode d’exemple, el 1974 envia una carta a Henry Ford II, recomanant-li Prado com a gestor de l’entrada del colós automotriu a Espanya.
Només cenyir-se la corona, Juan Carlos I nomena senador per designació real al descendent de Cristòfol Colom, el fa ambaixador especial plenipotenciari (“Ambassador At Large”) permanent d’Espanya, també administrador solidari al 50% com a pantalla de la seva pròpia participació, de tots els negocis, començant pel més rendible: la venda d’armes. A través de coneguts comerciants d’aquest ram com el traficant Abderrahman El Assir, negocien amb Rabat tota mena d’operacions. El Assir aconsegueix una carta d’intencions signada pel secretari general de l’Administració de la Defensa Nacional marroquina, que li permetrà continuar venent armes al Marroc per un import total de 570 milions de dòlars. Un negoci que anhelaven les empreses d’armament espanyoles com ENASA i Land Rover Santana (vehicles militars), l’Empresa Nacional Santa Bárbara i Explosivos Alaveses (mines i projectils) o ENOSA, Amper i Inisel (material electrònic i comunicacions), que paguen suculentes comissions. El Assir també negocia a Rabat la venda de 7 avions de transport CN-235 fabricats per Construccions Aeronàutiques (CASA). Cada aparell costa 1.100 milions de pessetes, així que el muntant total del negoci ronda els 7.700 milions de pessetes, dels quals uns 2.750 s’abonaran amb préstecs del Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) i la resta amb crèdits tous espanyols.
Sobre l’actual monarca, no en puc parlar, ja que el meu destí seria idèntic al d’un marroquí que critiqués Mohamed VI, evidenciant d’aquesta manera que ambdós règims només tenen diferències cosmètiques.
A més de tenir ben collada la monarquia espanyola, el Marroc ha decidit controlar també el seu gran valedor, és a dir, el PSOE. Ho hem vist amb Felipe González i, especialment, des que Pedro Sánchez va oficialitzar el seu vassallatge, amb el canvi de posició sobtat sobre l’autodeterminació del Sàhara. El servei d’intel·ligència marroquí (DGED) ha infectat els mòbils de nombrosos periodistes, activistes i alts funcionaris espanyols, francesos, sahrauís i algerians, Pedro Sánchez ja no és lliure en els seus moviments ni en les seves decisions, tant pel lucratiu negoci de la seva dona al Marroc, com pel fet que la DGED hagi tingut accés al seu telèfon amb el programari espia israelià Pegasus. Les relacions diplomàtiques entre Madrid i Rabat són una constant capitulació. Les Canàries registren xifres rècord d’arribades per via irregular, la majoria procedents del Sàhara sota ocupació militar marroquina. A fi de crear una crisi a Ceuta, quan al monarca alauita li va convenir collar una mica, les autoritats del Marroc van donar instruccions als taxistes i amos de mitjans de transport, havien de posar els seus vehicles a disposició del trasllat d’immigrants, amb l’objectiu de portar-los a les rodalies de l’enclavament colonial.
De vegades, un lapsus pot oferir més entesa que desenes de llibres, entrevistes i anàlisis. Una d’aquestes relliscades es va produir en boca de l’eurodiputat socialista i exministre de Justícia, el canari Juan Fernando López Aguilar, gran defensor de la monarquia alauita. En un fòrum on diversos experts criticaven l’actitud de les autoritats marroquines. Aguilar els va interpel·lar amb duresa i va pronunciar aquesta frase: “L’única manera de relacionar-nos amb aquesta realitat (Marroc) és des del respecte mutu, i això cal construir-ho empassant-se saliva i gripaus”.
