“En resistir les agressions, no tindrem altra disjuntiva que aquella amb la qual vam començar la lluita, la de llibertat o mort, però ara llibertat vol dir pàtria i la disjuntiva és pàtria o mort”
Fidel Castro
Que no arribin als 90 escons. Qui? Això, ho has de decidir tu, després de llegir aquest article.
En els partits de bàsquet de la NBA, el públic crida “defensa” repetidament i amb gran entusiasme, quan ataca l’equip contrari. Són conscients que és una part fonamental del joc, més enllà de les floritures i la bellesa de les accions d’atac. També, és una forma de col·laborar, una xarxa social X ‘avant la lettre’, volen fer el màxim de soroll per impedir que els adversaris escoltis els senyals que necessiten fer-se per actuar coordinats. Pel mateix motiu, romanen en silenci quan el seu equip ataca.
En un torcebraç, tot el ventall de posicions que van des de l’angle de 45 graus a favor fins als 45 graus en contra, no impliquen necessàriament una resolució de la contesa, tot i que ho pugui semblar per a un observador casual. Tens la possibilitat d’anar-te refent, millorant la teva posició movent el canell i trobar un encaix més beneficiós per tornar a empènyer. Fins i tot quan ets a punt de tocar fons, res està definitivament perdut. Això, només passa quan, esgotat, exhaurides les forces, et deixes vèncer.
Catalunya porta tants anys, segles, empantanegada en un empat infinit, que ha perdut la referència de guanyar. També, i compte amb això, ha perdut de vista la possibilitat de perdre. No parlo de què cal fer per aconseguir guanyar o evitar perdre, aquesta anàlisi és impossible o roman merament intuïtiva, si no tens clar en quin punt guanyes, però sobretot, en quin moment has perdut del tot. Si no saps quina seria la posició en la qual hauries perdut, difícilment pots fer res per evitar la desfeta, si més no d’una manera racional.
La confrontació nacional entre Catalunya i Espanya s’ha mantingut vigent en formes diverses, de vegades com a construcció nacional, sovint com a resistència a una dictadura més o menys encoberta. En els darrers anys, d’ençà que el Tribunal Constitucional va tombar la reforma de l’estatut d’autonomia, aquesta confrontació s’ha reprès com a procés d’independència. Hi ha dues maneres de tancar aquest moviment de manera definitiva, només dues, que no deixin les espases en alt per a una futura topada i representin la victòria absoluta d’un dels bàndols.
La primera és, òbviament, que Catalunya assoleixi la independència. Sembla evident, però no ho ha sigut tant, especialment per als polítics que cercaven guanys parcials impossibles quan lluites contra una Espanya que va a totes, que sempre veu les catxes, una piconadora tosca i primària, sense finesa ni matisos, que no s’atura fins que guanya o perd. Només vencerem si esdevenim un país independent, qualsevol altre objectiu no passa d’una quimera, un follet del federalisme.
La segona manera de tancar la confrontació és amb una derrota. Ara bé, a fi de poder evitar-la, cal saber situar en quin moment estaríem totalment perduts. No és tan senzill d’identificar, car fins i tot una nova dictadura explícita espanyola que acabés amb totes les llibertats catalanes, tan sols representaria un compàs d’espera. Només has perdut de debò quan et declares vençut. A la Catalunya del segle XXI, això vol dir acceptar una reforma de l’estatut d’autonomia al Parlament i ratificar-la en referèndum. Aleshores, sí que tot estaria dat i beneït.
Barcelona, 13 de novembre del 2003. El candidat a la presidència del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, visitava Barcelona per intentar donar l’última empenta al PSC de cara a les eleccions catalanes del diumenge següent. L’objectiu dels socialistes: desallotjar CiU del poder, després de més de dues dècades de construcció nacional pujolista. Va ser llavors, davant de les 16.000 persones que omplien les grades del Palau Sant Jordi, quan Zapatero va fer la seva falsa promesa. Una promesa que el temps va demostrar que no podria complir. “Donaré suport a la reforma de l’Estatut que aprovi el Parlament català”, va assegurar, solemne, un ximple solemne, entre forts aplaudiments. Una frase que obriria a Pasqual Maragall les portes del Palau de la Generalitat i l’ajudaria a ell mateix a travessar les de La Moncloa, quatre mesos després. Unes cuites paraules de les quals anys després va admetre penedir-se’n, l’incompliment de les quals va obrir els ulls de molts catalans, convençuts a partir d’aleshores de viure sota l’ocupació colonial espanyola.
La retallada del Tribunal Constitucional a un text ratificat en referèndum per la ciutadania de Catalunya, converteix el que havia de ser un estatut d’autonomia en una mera carta atorgada, una “charte octroyée”, una declaració per la qual el rei es comprometia a governar els seus súbdits d’una manera no excessivament despòtica. Suposava de fet una pseudo-constitució per a l’Estat, si bé en lloc de ser dictada pel poble, la Carta Atorgada sorgia del poder absolutista anterior: el rei. Una graciosa concessió en la qual no es reconeix la sobirania popular. Som l’única comunitat autònoma que, en puritat, no té un estatut d’autonomia.
“Els ciutadans de Catalunya se senten defraudats perquè han votat un Estatut i després arriba un Tribunal Constitucional i n’anul·la una sèrie d’articles. Això és una fallada del sistema i, a partir d’aquí, s’ha desencadenat una dinàmica per part de les principals forces polítiques catalanes nacionalistes de dret a decidir i de la consulta”, va assegurar Zapatero en una entrevista posterior a la sentència.
L’aprovació d’una nova reforma que blanquegi aquest desgavell, requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament, la remissió i la consulta a les Corts Generals, la ratificació de les Corts per mitjà d’una llei orgànica i el referèndum positiu dels electors de Catalunya. Un referèndum que ens vendrien com la consulta que tots havien promès, mirant de fer passar el bou autonomista per bèstia grossa d’autodeterminació. Per donar el primer pas, el més complicat, necessiten 90 escons al Parlament de Catalunya. Dos terços que gosin proposar-ho i que puguin votar plegats. Noranta escons que incloguin partits dits independentistes i partits espanyolistes. L’única opció possible, que sumi i siguin capaços de votar units, és la que formarien PSOE, Comuns, Esquerra Republicana i Junts. No n’hi ha cap més. ERC s’hi posarà bé i de bon grat, ja no se n’amaga. Si creus que Junts, cap de les ànimes del partit, no s’hi afegiria en cap cas, llavors vota’ls amb tota tranquil·litat. Jo no me’n refio tant. Si poden pactar amb ells als ajuntaments, les diputacions i a Madrid, qualsevol dia el “pragmatisme” pot arribar al Parlament. Ja ho ha fet amb una llei sobre la immersió lingüística, que és una rendició en tota regla.
L’abstenció seria contraproduent en aquest cas, convé més posar la línia de defensa al Parlament, on necessiten dos terços, que deixar-los el camí obert fins a un referèndum de ratificació, on en tindrien prou amb un 50% del vot emès entre un electorat desmotivat. Jo votaré una llista cívica, si hi és, que m’asseguri que no permetrà aquest despropòsit ni investirà un president autonomista. Si et trobes més còmode amb algun partit petit, que pugui esdevenir gran i t’asseguri el mateix, vota’l. Si penses que la CUP no formarà mai part d’aquesta engalipada, ja sigui per convicció o perquè son incapaços de posar-se d’acord amb ningú, vota’ls.
Ja sabem que per guanyar hem de declarar la independència i defensar-la al carrer, però, fins que aquest moment no arribi, cal garantir-nos la protecció de la nostra porteria, no fos cas que ens colessin el gol per l’escaire des de mig camp. Defensa, crido, defensa. Que no arribin als noranta escons. Qui? Això és decisió teva.
