“Cap bona acció queda sense càstig”
Oscar Wilde
El recentment enfangat Felipe VI, va acudir anys enrere a l’enllaç del seu cosí i gran amic, seguit d’un banquet d’upa al Palacio de Galiana. Anava acompanyat per una prenyadíssima esposa, just un mes abans que nasqués la futura reina Leonor, que per si de cas encara no ha anat a ajudar al País Valencià. L’avançat estat de gestació de Letizia, justament, va fer que la premsa es fixés en el casament entre Nathalie Picquot i Álvaro Fernández de Araoz Gómez-Acebo.
Mentre la llepaciris Nathalie va ser directora de Twitter a Espanya i Portugal, mentre l’algorisme brollava de la seva reial voluntat inspirada per l’Esperit Sant, mentre els independentistes rebíem els tancaments de compte, la pèrdua capriciosa de seguidors i l’ostracisme, ni el periodisme subvencionat ni els polítics del règim hi trobaven cap pega. Ben acomiadada per Elon Musk (no patiu, que ja l’ha acollit el Banco Santander), ara resulta que els preocupen les decisions que pugui prendre un algorisme abstrús, resulta que té vida pròpia i busca interacció, marro, com passa a qualsevol programa d’opinió política, d’esports o del cor.
“El degenerat que va inventar Twitter, ens va fer un mal ‘tremendo'”, repetia l’antic director de ‘La Vanguardia’, emprenyat perquè la competència lliure els deixava sense negoci més enllà de la menjadora pública. Voldrien tancar la xarxa, cremar heretges a la foguera inclusiva, ara fan veure que promouen la falsa alternativa edulcorada Bluesky. Ho tenen magre. Segons un informe recent del Pew Research Center, el 59% dels usuaris de X utilitzen la plataforma com a font principal de notícies, en realitat s’informen entre ells. La qual cosa significa que amb una base que supera els 500 milions, el gegant de les xarxes socials informa gran part de la població mundial, els més actius, els més inquiets, els més torracollons.
Tan pervers és l’algorisme de X? Recordem que només es tracta d’un sistema de recomanació per defecte, tu pots cercar i veure el que vulguis. Tinguem present que el Papa jesuïta argentí segueix actiu amb el seu compte, tan demoníac no deu ser l’invent matemàtic. Tanmateix, veiem com funciona:
- Selecciona 1.500 tuits de persones que seguiu o els tuits de les quals creu que us poden interessar, en funció del vostre capteniment anterior.
- Classifica els tuits mitjançant un model d’aprenentatge automàtic, en funció de si és probable que respongueu, que feu RT, etc. Bàsicament, els tuits amb els quals és més probable que interactueu, acabaran a la part superior.
- A continuació, l’algoritme elimina les persones que heu silenciat o bloquejat d’aquesta llista i equilibra el nombre de tuits que provenen dels vostres comptes seguits amb els dels comptes recomanats. També, s’assegura que no hi hagi massa tuits d’un mateix autor.
- Per últim, s’han de guanyar la vida, ho salpebra amb alguns continguts patrocinats. Jo bloquejo els que no són en català, sembla que em va entenent a mitges.
En altres paraules, X presta atenció al comportament dels usuaris i intenta oferir-los més contingut que probablement els agradarà.
Sona bé? Certament, millor que el caprici d’algun redactor ocult estil Sergi Sol, més imparcial que un García Ferreras a les ordres del Grupo Planeta Atresmedia, de qui hem sentit gravacions dient que les instruccions rebudes per empastifar algú tenen poca justificació, són molt barroeres, però “voy con ello”. A més, tot passa en un obrir i tancar d’ulls, el procés algorítmic s’executa aproximadament 5.000 milions de vegades al dia i, de mitjana, només triga 1,5 segons a completar-se.
Llavors, per què de sobte molesta tant? Què ha canviat? El problema per a les elits polítiques i mediàtiques, és que X ha demostrat que es poden guanyar eleccions sense ells, que es poden canviar els esdeveniments sense la benedicció de les patums, que de vegades els fem passar per l’adreçador. A la xarxa X, tenim dret a ajudar persones que no volien ser ajudades, a fer-ho per motius equivocats, o a triar les batalles que a fora consideren perdudes. A promocionar la cultura catalana, a donar espai a qui creiem que té raó, raona i enraona. Temen la força que ens dona l’autèntica llibertat d’expressió, la que prové del vot secret i de l’opinió anònima, de veus difícils de collar com “Un tal Toni”, “Corto Maltese”, “David Romà” o “La Psicòloga del Born”. Si em pensen fotre, que ho pensen sovint, han de convèncer l’Elon (complicat) o passar per un jutge, en el meu cas un jutge argentí perquè allí vaig obrir el compte: com digué Job, un home pacient, “fins aquí arribaràs i no més enllà”.
Intenten controlar el vot a través dels partits amb llistes tancades, ofegar les veus de la militància identificada, les opinions de la qual queda sotmesa al règim de pal i pastanaga, càrrec ben remunerat o expulsió a l’Est de l’Edèn. Desitgen, en conseqüència, una plataforma on també tinguis l’obligació d’identificar-te i puguin actuar “ad hominem”, com sempre han fet, en lloc d’haver de rebatre els teus arguments, perquè ni en saben ni poden. Busquen tornar a ostentar la capacitat d’atemorir-te, d’afectar el negoci amb el qual et guanyes les garrofes, que et puguin acomiadar de la feina, assenyalar-te amb el dit i senyalar-te com a enemiga d’Al·là.
En definitiva, volen que cap bona acció quedi sense càstig,
