Per Joan Rovira
2.6.24| Presentació del llibre «Espasmes de la Casa Gran», núm 8 de la sèrie Psiborn (ed. Pedra de Llamp). A la llibreria Nocturama (al Raval, Barcelona)
Abans que res, he de confessar que soc un novici dintre del món literari (negre, molt negre) de la Psicòloga del Born i que encara no he superat l’etapa inicial d’immersió.
Fa només quatre mesos que em va picar el «bitxo» aquest i he de confessar que ja m’he convertit en un addicte. Soc fumador, m’agrada el bon vi, soc força aficionat a la novel·la negra, tinc el mal vici del periodisme i dels llibres… i ara, a sobre, aquesta misteriosa doctora catalanoargentina, Noelia Arrotea. L’únic vici en el que de moment no he caigut és el sexe marrano i el sado, tan presents en aquesta sèrie…
Al mes de març, vam contactar a les xarxes socials amb l’editor de Pedra de Llamp, en Pablo Odell, i em va dir que si volia fer un tastet, m’enviaria un pdf d’aquesta novel·la.
En dues nits em vaig empassar el llibre, d’espasme en espasme i d’orgasme en orgasme, procurant no caure de la cadira amb algunes escenes bestials. Després he llegit «La marca de Caín» i «La Nostra»… i ja vaig veient que això no tindrà aturador. Ja no puc passar sense la meva dosi de Psiborn, els meus cigarrets i la meva copeta de vi.
Entre tanta droga dura, en alguns moments de lucidesa m’he preguntat què redimonis tenen aquests llibres perquè enganxin tant.
He trobat algunes pistes, que és la millor manera d’afrontar una novel·la negra…
Primera pista… Les novel·les de la misteriosa Psicòloga del Born són úniques, absolutament diferents. Pel seu contingut, pel seu estil i per la seva difusió i venda, a través d’internet, ja sigui en paper o en format digital. Hi ha poques llibreries amb pebrots per vendre això: Nocturama és una excepció valenta. Hi ha poques editorials com Pedra de Llamp. I poques autores com la Noelia. O cap.
Aquí s’intueix una mica per on pot anar el futur del llibre, o almenys un dels seus futurs possibles en un món que està canviant rapidíssimament i en el qual hi ha moltes coses que encara es pensen i es fan com al segle XIX o principis del XX. Aquí hi ha un territori per explorar i infinites possibilitats, amb una barreja de digital i paper, d’edició independent i lliure de veritat, de noves formes de dsitribució, de llibres que busquen lectores i lectors empoderats, de relació directa i diàleg entre lectors i autors… I de molta, molta llibertat. De la bona, sense anestèsia.
Segona pista… Literatura popular, en català i de qualitat. Aquesta és una etiqueta interessant, perquè als Països Catalans hi ha poca literatura popular o comercial i qui la fa o és marginal o se n’avergonyeix. Als països normals -i aquest ho serà algun dia no molt llunyà- hi ha bona literatura popular i comercial. I bones sèries televisives, que s’estan menjant el terreny del llibre i del cinema. Tinguem-ho clar: als Estats Units ja s’estaria fent una sèrie sobre els llibres de la Psicòloga del Born…
Aquí anem una mica més restrets i som més aviat estrets de pit. La literatura i la llengua catalanes necessiten bona literatura popular i comercial, com també bona poesia, bona literatura minoritària i tota mena d’històries i aventures per a tots els públics.
Aquests llibres encaixen també amb l’altra etiqueta, perfectament vàlida, que fa servir l’editorial Pedra de Llamp: novel·la negra mediterrània, molt barcelonina i catalana, situada en un univers on podríem trobar autors com Vázquez Montalbán, el grec Petros Markaris o l’italià Andrea Camilleri, entre molts d’altres. Una galàxia literària que no té res a envejar al món de la novel·la negra nòrdica, la francesa, l’alemanya o la nordamericana i la britànica.
I passem a la tercera pista… El misteri. Sense misteri, sense intriga, no hi ha novel·la negra. I aquí entra aquesta autora que s’amaga -i penso que fa molt bé- per escriure uns llibres brutals, que són autèntiques armes de destrucció massiva, en part novel·la negra i en part sàtira social i política. Peça essencial d’aquest món misteriós és la seva «deessa», que no sabem si existeix, com acostuma a passar amb la majoria dels déus… En tot cas, té un sacerdot/profeta (l’editor), uns creients (els lectors, cada vegada més nombrosos), i uns llibres no massa sagrats, però que sonen a música celestial…
I la quarta pista i última… Es resumeix amb una sola paraula: la veritat. Llegeixes aquests llibres i, més enllà de la tècnica literària i d’una mica de camuflatge per als noms i les situacions, saps que són de veritat, que diuen veritats i que estan escrits des de l’honestedat i la valentia. Poca broma, amb això, perquè els cementiris estan plens de valents.
Per escriure aquests llibres cal treballar molt bé un dels fonaments del periodisme: la documentació. Cal saber moltes coses i saber-les del cert, per encarar pressions i amenaces. Cal tenir moltes dades, noms, llocs, fets. Cal conèixer moltes clavegueres. Cal saber molt bé com funcionen els poders i els crims, petits o grans. Cal conèixer les debilitats humanes, les dels diners, del sexe, de l’ambició, de la corrupció, del poder.
I això la doctora Arrotea ho demostra a totes les pàgines. Sap de què parla. I no fa trampes.
Això em sembla fonamental, aquí hi ha una autora que se la juga, que diu veritats inqüestionables, que despulla la cara més lletja i fosca de tota una societat: la política, els negocis, el Barça, l’església o els mitjans de comunicació. Una autora i un editor que no s’arronsen, que trepitgen fort i que saben quins són els riscos.
