“La vida és una obra de teatre que no permet assajos i l’obra s’acaba sense aplaudiments.”
Charles Chaplin
Una característica de l’acció humana és que sempre comença alguna cosa nova. Per tal de donar lloc a la pròpia acció, cal eliminar o canviar les coses com eren abans. Aquest canvi seria impossible si no poguéssim imaginar que les situacions també podrien ser diferents de com són realment. Segons la filòsofa Hannah Arendt, la capacitat de mentir i la capacitat d’actuar estan interconnectades, deuen la seva existència a la mateixa font: la imaginació. Sense la llibertat mental de negar o afirmar l’existència de la realitat tal com és, de mentir, cap acció seria possible; i l’acció és, per descomptat, el material de què està feta la política. Per tant, recordem que no és per atzar que la mentida forma part de la política i que la indignació moral, per si mateixa, no és probable que la faci desaparèixer.
Tanmateix, entre els independentistes i els partits que fins ara ens havien representat majoritàriament, s’ha anat obrint una escletxa de credibilitat a cada promesa incomplerta, a cada resposta ambigua, a cada pacte inconfessable, fins que de sobte l’escletxa s’ha convertit en un abisme, una ferida que sembla molt difícil de guarir si els partits, o almenys algun dels partits, no rectifiquen de debò. No n’hi haurà prou a fer teatre, ni que sigui aquell teatre del bo que, segons l’entrenador José Mourinho, sempre hem tingut a Barcelona.
El teatre és el gènere literari que comprèn les obres concebudes en un escenari i davant d’un públic, el votant en aquest cas. La paraula catalana “teatre” prové del grec θέατρον, “lloc per contemplar”, a través del llatí theātrum. A l’obra dramàtica, un o més personatges tenen almenys un objectiu immediat i gairebé sempre almenys un conflicte existencial, que pot ser intern i extern. Avui dia, les arts escèniques són una de les poques formes d’art en què l’artista i qui gaudeix de l’obra es miren cara a cara, al mateix espai i en directe. Seure a la primera filera és tot un privilegi; per això sol estar reservada a les autoritats, els magistrats, els sacerdots i els jutges. Aristòtil, en la Poètica, atribueix l’origen de la tragèdia al ditirambe, cant líric en honor de Dionís, i el de la comèdia, als cants fàl·lics, precedents del culte dionisíac. A Catalunya, també parlem dels assumptes de pesseta i de bragueta, el procés independentista s’ha regit intensament per tots dos.
Avui dia, amb l’aparició de les plataformes televisives a la sala de casa, el públic només es mou del sofà per anar al cinema quan li ofereixen experiències espectaculars d’històries èpiques i grans efectes especials, mentre que aquest mateix espectador es refugia en el streaming per explorar narratives íntimes i personals, dins d’un ambient familiar i controlat que li permet connectar-s’hi per mitjà d’una experiència molt més personalitzada. És la diferència entre Twitter i la Via Catalana a la Diada. El concepte d’estat de flux, proposat pel psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi, suggereix que les persones són més felices quan estan completament absortes en una tasca que és desafiadora, però no aclaparadora. El cinema tradicional o el “Preparem-nos” a Perpinyà, amb el seu entorn immersiu i la gran pantalla, poden crear una sensació d’estat de flux que és difícil de replicar en un entorn de visualització a casa. El streaming i el Twitter, d’altra banda, es poden veure interromputs per distraccions com ara notificacions telefòniques, sorolls domèstics, vaig un moment al lavabo, la qual cosa dificulta d’aconseguir un estat de flux. En canvi, allunyats de l’èpica, decebuts, és més fàcil percebre i també anunciar a la xarxa que l’Emperador va nuu. Perquè resulta que sí, els partits independentistes van nus i ens fan viure a Matrix.
De cara al 23-J, podem triar la píndola blava i seguir votant com sempre, o bé escollir la pastilla vermella de l’abstenció. Més enllà d’un càstig als partits tradicionals (ben merescut el tenen), fora d’un gest de dignitat col·lectiva (que no és poc), no sabem com anirà això de l’abstenció. “Pel cau del conill” és una metàfora de l’entrada al desconegut, que és exactament el que passa a “Alícia al país de les meravelles”. El cau del conill és el lloc on comença tot, simbolitza una porta a un món nou, aventures i territoris desconeguts. El cau del conill no només representa una porta d’entrada, sinó també la confusió, el caos creatiu que tant m’agrada.
Jo no sóc abstencionista, però m’abstindré aquesta vegada. Després del 23-J, seguiré sense ser abstencionista, però tot dependrà de com ho encaixin, de com reaccionin els partits tradicionals. Nosaltres no els hem fallat mai, ells sí que ho han fet. Aquesta vegada, fallarem nosaltres, de manera sonada i intencionada, per dignitat, com a càstig, per sacsejar el vesper, perquè apareguin nous actors, no ho sé, cadascú tindrà els seus motius. Com a psicòloga, miro sobretot de no mentir-me a mi mateixa: la meva racionalitat diu que m’abstindré pels pactes amb el PSC, però l’inconscient té molt clar que no votaré perquè van inhabilitar la MHP Laura Borràs. De qualsevol manera, ja ho trobarem el dia 24, ara com ara, que els bombin a tots.
