“Els alumnes són la millor biografia del mestre”
Domingo Faustino Sarmiento, president de la República Argentina, impulsor de l’educació pública, gratuïta i obligatòria
En tornar de l’escola, al final d’un dia llarg, la meva mare em rebia indefectiblement amb la pregunta que he fet servir de títol, volia saber què havia après aquell dia. Perquè a l’escola, s’hi va a aprendre. Jo me la volia treure de sobre, però alguna cosa li havia de dir, llavors repassava mentalment les activitats del dia i sí, havia après.
Els alumnes han d’anar a l’escola per adquirir coneixements, a través de l’ensenyament d’assignatures, i a adquirir valors, a través de l’exemple al centre escolar. Els coneixements, les classes, han de ser de matemàtiques, de llengua, mentre que valors com el feminisme no s’han d’ensenyar a cap matèria de nom pintoresc, sinó en l’exemple pel qual totes les nenes vagin a natació tant sí com no, per molt masclistes que siguin els seus pares. En cas contrari, derivar immediatament la qüestió als serveis socials i fer-ne un seguiment exhaustiu des de l’escola, defensant fins al final els drets de la seva alumna. Les opinions racistes o masclistes dels pares no han d’influir en la política del centre educatiu. Així s’ensenyen els valors, amb l’exemple, no reduint el temps d’ensenyament de matèries troncals.
Els docents són persones definides per les seves creences, les seves metes i els seus afanys. No són objectius, ningú ho és. Tot i això, la veritable vocació de mestre exigeix formar els alumnes a partir del pensament crític. Cal ensenyar a pensar, no què pensar, per no caure en l’adoctrinament.
Qualsevol docent pot legítimament emetre una opinió, sense que això constitueixi adoctrinament. Buscant exemples polèmics al meu país d’origen, he tingut algun professor d’història que injuriava Sarmiento pels seus ideals i, l’any següent, un altre de literatura assegurava que la seva obra ‘Facundo’, i no el ‘Martín Fierro’, era la peça cabdal de les lletres argentines. Temes que originaven debats, però cap alumne se sentia adoctrinat per això.
Un professor pot ser un activista polític, però no durant la classe. L’educació s’ha polititzat i la raó principal d’aquest fet és la confusió entre educació i adoctrinament, un terme que defineixo com a coaccionar una persona o un grup de persones perquè accepti un conjunt de creences sense crítica. Associem l’adoctrinament amb cultes o sectes polítiques marginals. Adoctrinar algú és manipular-lo, perquè cregui idees que no són acceptades popularment a la societat dominant i que no poden suportar l’escrutini intel·lectual. Els mestres que adoctrinen imposen les seves pròpies creences i opinions als nens, sense animar-los a pensar críticament sobre allò que els han ensenyat.
L’educació és diferent de l’adoctrinament en què, bàsicament, l’educació està connectada amb el coneixement i la crítica, no amb les creences i l’acceptació. Això vol dir que els professors han d’instruir els nens en material que ja hagi resistit l’escrutini dels adults, sigui explícitament mitjançant processos científics de revisió, o a través d’allò que col·loquialment podríem anomenar “la prova del temps”.
Hi pot haver moments en els quals s’espera que els nens aprenguin fets de memòria, per exemple, taules de multiplicacions a les lliçons de matemàtiques, fórmules de ciències o dates a la història. Més enllà d’això, els alumnes han de poder fer preguntes sobre el contingut que els han ensenyat. De vegades, aquest és l’objectiu de la lliçó: promoure el pensament crític o el raonament analític. L’èmfasi en el coneixement més que en les creences i en la crítica més que en l’acceptació, fan que l’educació i l’adoctrinament siguin objectius exactament oposats.
Històricament, el projecte de socialització a les escoles ha tingut un objectiu principal: l’educació, o la transmissió del coneixement. S’esperava que els nens s’asseguessin quiets i romanguessin en silenci, no només perquè això els preparava millor per a l’edat adulta i el lloc de treball, encara que sens dubte ho feia; i no només perquè els seus pares i la resta de la societat adulta esperaven que els nens es comportessin d’aquesta manera, que també, sinó perquè quedar-se quiet, callat i concentrat sense mòbils és la millor manera d’escoltar un professor i d’aprendre.
Tanmateix, aquesta comprensió de l’educació com a principalment vinculada a la transmissió del coneixement, ha estat atacada des de fa uns 100 anys. El filòsof John Dewey va ser influent a l’hora de defensar l’aprenentatge centrat en l’infant, on les escoles es van convertir en un lloc per al compromís democràtic i no només per a la preparació per a la ciutadania futura. Després dels horribles esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i de l’experiència de l’holocaust en particular, els valors il·lustrats de la raó, la racionalitat, la lògica, la importància de la veritat empírica i la deferència pel mètode científic van ser acusats i desacreditats. El postmodernisme va guanyar terreny a les universitats internacionals. El final de la Guerra Freda només va accelerar aquesta tendència, en favor de relativistes i multiculturalistes. Un currículum escolar tradicional construït al voltant del coneixement científic i els textos clàssics, no només es considerava obsolet, sinó que va passar a ser vist com a racista, masclista, colonialista i opressor. És la identitat, no el mèrit intel·lectual o artístic, el que determina ara com ara la inclusió. Això representa un atac fonamental no només als valors de la Il·lustració, sinó a la pròpia naturalesa del coneixement. Estic segura que tots hem sentit menysprear el coneixement en l’aprenentatge com un exercici inútil, especialment en una època en la qual tot es pot trobar fàcilment per Google. Això no només confon coneixement amb informació, sinó que ignora el fet que un motor de cerca només pot ser tan útil com els termes introduïts. Si els nens no saben què preguntar o com donar sentit a allò que troben, poden tenir tots els telèfons intel·ligents del món, però no adquiriran més coneixements.
Quan el coneixement ja no és l’objectiu primordial de l’educació, es produeix un buit al cor de l’escolarització. L’educació esdevé un projecte sense un objectiu clar. El que hem vist durant les últimes dècades són diferents intents de trobar un “contingut” per a l’educació i de justificar l’escolarització. Calia omplir el buit creat per l’abandonament del coneixement. Una fórmula adoptada ha estat centrar-se en les habilitats clau: les matemàtiques esdevenen “números” i la literatura es converteix en “alfabetització”. Les habilitats que es poden oferir als nens no tenen l’autoritat moral i intel·lectual del coneixement. Ensenyar coneixement és impartir la saviesa col·lectiva de la humanitat, és introduir els nens al món de l’adult. Ensenyar habilitats clau no té aquest pes.
Quan ens confrontem amb els resultats devastadors de l’informe PISA, què hi podem fer nosaltres, des de casa? És vital que els pares vulguin saber què passa a les escoles i exposin tot allò que s’està ensenyant als nens, a la llum de l’escrutini democràtic. No es pot permetre que les conselleries utilitzin els nens com a exèrcit escènic per a la reenginyeria de la societat, a la seva pròpia imatge. Necessitem, també, un debat cultural més ampli sobre per a què serveix l’educació i per a què serveixen les escoles. L’abandonament del coneixement a l’educació va crear el buit que va omplir la política: sense tornar a posar el coneixement al cor de l’educació, els professors encara romandran sense legitimitat moral i sense autoritat a l’aula.
Durant anys, les autoritats educatives no han hagut d’argumentar contra les persones que s’oposaven a la seva visió del món, perquè les foragitaven del debat amb displicència. En els últims anys, les coses han canviat. La gent ja no pot ignorar l’acumulació d’evidències contra les ideologies dominants. De moment, com a tota resposta, els responsables polítics tergiversen i ataquen aquestes proves. Passar de ser ignorat a ser atacat pot no semblar una millora, però ho és.
Crec que podem guanyar aquest argument. Tots els pares amb qui parlo comparteixen una expectativa en comú: que els seus fills tornin a casa de l’escola, sabent una mica més que no sabien a l’inici del dia. Aquella pregunta de la meva mare, “què has après avui a l’escola?”, ha d’unir professors i pares en un projecte que val molt més la pena que l’adoctrinament polític.
