“Cuán largo me lo fiáis”
Don Juan Tenorio a ‘El burlador de Sevilla y convidado de piedra’, de Tirso de Molina
El llibertí Don Juan Tenorio n’havia fet de molt grosses, es vantava a la taverna d’una llarga llista d’homes morts en duel i de dones burlades al llit. Religiós, creu en la justícia divina, però confia en el sistema, podrà penedir-se a temps i ser perdonat abans de comparèixer davant de Déu. Qui es confessa és culpable de tot, però no és responsable de res. El secretari general del partit, de qualsevol partit, no se’n vanta al Luz de Gas perquè és un home poruc, però, tot i ser tan religiós com Don Juan Tenorio, també s’ha lluït en tota mena de tèrboles manobres de despatx alienes a la seva militància. Sap que els votants no volien pactes municipals amb el PSC, però confiava que, ‘comme d’habitude’, els sistema del règim del 78 jugava al seu favor: tot quedaria oblidat i perdonat abans de presentar-se a les properes eleccions, de comparèixer novament davant de l’elector, finalment un deu menor de pa sucat amb oli que no li fa massa por. “Cuán largo me lo fiáis”.
Pedro Sánchez, impetuós en la seva convocatòria intempestiva, ha creat la tempesta perfecta a Catalunya de cara al 23J, una confluència d’aire molt calent en baixa pressió a Barcelona i vent huracanat procedent de Madrid, que provocarà onades gegantines de més de 155 metres d’altura. Malgrat la profusió de metàfores marineres que han acompanyat el procés independentista els darrers anys, no sembla que hi hagi bons navegants al capdavant dels partits catalans. Un capità experimentat sap que l’onada grossa cal agafar-la de cara, de popa t’envia molt lluny destrossant l’embarcació i si et poses de costat, allò que tant els agrada als polítics incapaços de liderar, vas a parar sota l’aigua arrossegant tota la tripulació i el passatge.
Al 1852, l’emperador francès Napoleó III establí un mecanisme electoral anomenat “ballottage”, un sistema de segona volta, que consistia a exigir la majoria absoluta dels vots emesos a tots els aspirants a exercir un càrrec electiu. En cas contrari, calia fer una elecció complementària limitada només entre els dos candidats més votats a la primera volta. Res de pactes obscurs als despatxos del carrer Calàbria o del Passatge Bofill, la decisió no queda en mans del candidat o el partit, sinó que la responsabilitat de conformar una majoria retorna immediatament a l’elector. Aquest sistema segueix vigent a la cinquena República Francesa, en virtut de la constitució del 1958, també l’han implantat tota mena de països, des de l’Àustria al Brasil, incloent-hi la meva Argentina natal que fins i tot ha conservat la paraula francesa per a denominar-lo.
L’emperador espanyol Pedro Sánchez I ha convertit les eleccions generals del 23J en una segona volta, un “ballottage” com en diem la gent fina. Aquesta vegada, doncs, no hi haurà marge per a l’oblit, encara menys per al perdó, els pactes municipals amb el PSC rebran el càstig exemplar que sempre havien merescut.
Al llibret de ‘El burlador de Sevilla y convidado de piedra’, ja al final, arriba el moment que Don Juan expia els seus pecats:
“No hay plazo que no llegue
ni deuda que no se pague”.
L’obra de Tirso de Molina tenia un rerefons ètic i una vocació moralitzant, el meu article d’avui, també. Ras i curt, si el partit que vas votar ha fet pactes municipals amb el PSC contra la teva voluntat, ara, no el votis. I si arribes a la conclusió que no n’hi ha cap per votar, la resposta a l’atzucac s’haurà materialitzat per si mateixa: xarop d’abstenció.
