Una amnistia implica un canvi polític. En tenim múltiples exemples, ja sigui el Decret Reial de 7 de novembre de 1854, aprovat pel president del Consell de Ministres, Baldomero Espartero, després de la rebel·lió liberal que posà fi a la Dècada Moderada i donà lloc a l’expulsió de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, la llei promulgada després de la proclamació de la Primera República al 1873, el pas de la dictadura de Primo de Rivera a la dictablanda del general Berenguer, o com la Llei d’Amnistia del 1977, que marcà el trànsit d’un franquisme explícit al franquisme encobert que anomenem règim del 78. Psicològicament, doncs, que s’aprovi una amnistia envia el missatge potent que alguna cosa s’acaba i en comença una altra, ni que tan sols sigui en aparença.
Una amnistia implica el reconeixement d’un equilibri de forces, un consens polític entre bàndols enfrontats per a conduir el dissens d’una manera diferent, perquè cap dels dos bàndols ha pogut guanyar. El Regne Unit va amnistiar els pirates al 1718, perquè no podia acabar amb ells per la força. El president Carter va fer el mateix al 1970, amb els ciutadans que no havien acceptat les lleves de la guerra del Vietnam. Es va utilitzar profusament aquest mecanisme, també, durant el procés de reconciliació a Sudàfrica. L’amnistia pot desembocar, doncs, en una pau duradora, o tan sols significar una treva.
En el cas de la nostra confrontació amb Espanya, hem de deixar molt clar que sense una solució política que porti a reconèixer l’1 d’octubre, només serà un espai per negociar. Podem acceptar un ja en parlarem després de la investidura, sabent que no ho faran de debò, sempre que l’amnistia quedi formalitzada abans.
Una amnistia implica l’acceptació de l’existència de crims polítics, de delictes que no eren ben bé com els sentenciaven. No s’amnistia lladres, assassins o violadors comuns, sinó actuacions que van ser considerades delicte en un moment donat per raons polítiques i que ara deixen de ser-ho, pel mateix motiu. És, en definitiva, una acceptació de culpa per part de l’estat sentenciador.
Una amnistia implica assumir que s’ha fet servir el ‘lawfare’, que l’Estat ha forçat que s’encabissin conductes perfectament legals en tipus delictius, amb l’única intenció d’escarmentar la dissidència. Que la presidenta Laura Borràs estigui inclosa dins de la llista de persones amnistiades, serà una de les proves del cotó indispensables. A més, deixarà en evidència el capteniment menyspreable de qui va aprofitar l’avinentesa per afavorir els seus interessos espuris. La seva amnistia senyalarà tots aquells que van acusar-la de corrupció, sabent perfectament que no era corrupte.
Psicològicament, una amnistia reforça el bàndol que en aparença anava perdent, és una humiliació del règim espanyol que cal gaudir. Els aficionats al futbol brasilers asseguren que la victòria més dolça és “de virada”, en remuntada. De moment, l’amnistia ens duria a l’empat, en un partit que pintava malament i que se seguirà jugant. A per ells.
Davant d’una amnistia real, vigilant que la lletra petita no la converteixi en un no res, és molt difícil, certament impossible en el meu cas, mirar als ulls dels 4.200 represaliats, de les seves famílies, i dir-los que no l’acceptem, que és massa poc. Una amnistia de debò, que inclogui tothom, és condició necessària i també suficient per a una investidura. Anirem al combat havent assaborit una victòria, amb els nostres rengles plens, coneixent millor les febleses de l’enemic, les nostres forces i viceversa.
