“Que li tallin el cap”. La Reina de Cors
Alícia en el país de les meravelles’, de Lewis Carroll
Els fets s’iniciaren amb la intercepció al 1894, per part del contraespionatge francès – en realitat, la dona de la neteja de l’Ambaixada Alemanya a París entregava a la policia tot el que trobava a les papereres – dels bocins d’una carta adreçada a l’agregat militar, en la qual un oficial de l’exèrcit francès oferia informació sobre posicions de tropes, el cos d’Artilleria i una expedició a Madagascar. Un nanosegon en el metavers ens transporta al moment en què durant un escorcoll, els Mossos d’Esquadra troben fragments de conversacions antigues per email, sembla que entre el seu investigat per tràfic d’estupefaents Isaías Herrero i la futura MHP Laura Borràs, bèstia negra de l’espanyolisme institucional, que crida enfollit: que li tallin el cap, ja trobarem les proves que calguin! De la mateixa manera, sense ser un grafòleg reconegut, el comandant Armand du Paty de Clam assenyalà com a sospitós l’oficial alsacià i jueu Alfred Dreyfus, tan jueu i alsacià com na Laura Borràs és catalana i independentista. Els experts van emetre dictàmens contradictoris, com aquí, on l’expedient va haver de passar d’uns Mossos que no hi veien cap delicte, a una Guàrdia Civil més expeditiva i prospectiva en la defensa de la unitat d’Espanya, la pedra angular de tot el sistema judicial. Sense cap mena de prova concloent, tan sols acusacions vagues de tenir molta memòria, parlar alemany amb fluïdesa (era alsacià) i una relació extramatrimonial amb una dona austríaca, el responsable de la investigació va deixar Dreyfus sol al seu despatx amb una arma carregada, perquè complís amb el manament no escrit de l’honor i es suïcidés. A la Laura, li demanaven de forma insistent que dimitís, segons un manament d’honor similar, deien que per preservar el prestigi d’unes institucions que només els mateixos inquisidors manlleven. Ja sabem com han fet mal ús del reglament del Parlament per suspendre-la de funcions, ella segueix sense dimitir, en un gest difícil que la i ens honora.
A partir d’aquell moment s’inicià a la premsa una intensa campanya contra l’acusat, amb amenaces a testimonis, perits i la pròpia defensa, que va acabar acusada. Els paral·lelismes amb l’advocat Gonzalo Boye parlen per si mateixos. A l’últim moment, i això també us resultarà familiar, quan veien que no tenien prou elements per condemnar, va aparèixer misteriosament sense cap certificació d’autenticitat un document que no s’havia aportat al judici, l’equivalent nostrat seria un pacte de la fiscalia amb la resta d’acusats. Era una carta que l’agregat militar alemany enviava a l’agregat de l’Ambaixada Italiana a París, amb els planells de la fortificació de Niça. L’alemany deia al seu col·lega que les informacions procedien del “canalla” de D. Res més, però ja n’hi havia prou: que li tallin el cap. De fet, l’heroica defensa va aconseguir evitar la pena de mort, la qual cosa mai li perdonaren ja que permeté una revisió del judici anys més tard, en el qual es va determinar que l’havien condemnat amb documents fabricats i actuacions dels tribunals contràries a dret. Abans d’aquesta revisió, tanmateix, va arribar l’indult, això també us sonarà, a veure si així es rendia i deixava de posar l’Estat contra la paret. Mentre això no passava, el famós mentrestant que tan de mal ens està fent, el van degradar en un acte públic a l’Escola Militar de París, l’equivalent a una tertúlia d’’Els Matins de TV3′ un dia qualsevol. Tot seguit, fou enviat a la Guaiana Francesa, a l’Illa del Diable. A la Laura, la volen matar civilment amb 6 anys de presó i 21 anys d’inhabilitació, que seran d’una rehabilitació que arribarà molt abans, probablement d’Europa. Jo no en tinc cap dubte, ella serà la primera presidenta electa de la república catalana independent, liderant el final d’una revolta que encapçalarà el MHP Carles Puigdemont, si per fi es decideix a fer-ho.
La revisió final del cas Dreyfus la va detonar l’article denúncia de l’escriptor Émile Zola, publicat a la primera plana de l’’Aurore’, sota el títol punyent de “J’accuse…!”. Anava adreçat al president de la República Francesa i es despatxava a gust amb els generals Mercier, Billot, Boisdeffre, Gonse i Pellieux, acusant-los de suprimir proves de la seva innocència; en definitiva, de prevaricar. La mateixa acusació reben els experts Sieurs Belhomme, Varinard i Couard que van declarar falsament contra Dreyfus. També, acusà la premsa, especialment l’’Éclair’ i l’’Écho’, equivalents a ‘La Vanguardia’ i ‘El Periódico’, d’haver propagat una campanya infame. Zola va ser investigat i condemnat per aquest article, si jo digués aquí alguna cosa similar sobre la fiscalia i el TSJC, si comparés el jutge Barrientos amb la Reina de Cors d’’Alícia en el país de les Meravelles’, acabaria igual que l’escriptor francès. La injustícia de la Catalunya colonial del segle XXI, no difereix en res de la justícia militar francesa del segle XIX. Alfred Dreyfus, jueu i alsacià, representa qualsevol independentista català que s’enfronti a Espanya, que no acoti el cap. Nosaltres som els bocs expiatoris del seu nacionalisme humiliat, ho serem mentre ens comportem com a xais, mentre ens deixem agredir amb impunitat.
Quin ha de ser el nostre capteniment, sobretot i especialment dels dirigents, davant d’un tribunal colonial espanyol? No validar-lo perquè mai no rebrem justícia, no acotar el cap perquè són tribunals polítics, denunciar-ne totes les irregularitats on convingui. En definitiva, actuar com ho estan fent la MHP Laura Borràs i el seus advocats, a qui desitjo que mantinguin en tot moment la fermesa que ens fa sentir orgull de poble.
Després de la Segona Guerra Mundial, en una França Lliure que havia semblat tan difícil d’assolir com avui una Catalunya independent, els tribunals van jutjar els col·laboradors amb el règim de Vichy, van jutjar el col·laboracionisme, com caldrà fer aquí. Quan el 28 de gener de 1945, el Tribunal de Lyon va condemnar Charles Maurras per alta traïció i col·laboració amb l’enemic, el polític i escriptor no va dubtar a referir-se als fets ocorreguts anys enrere: “és la venjança de Dreyfus”. Com diem a l’Argentina, no perden per esperar, els ho farem pagar.
