Pan tumaca, alioli, a la buchaca… Es produeix apropiació cultural quan un grup majoritari adopta elements culturals d’un grup minoritari per a explotar-los econòmicament o de manera irrespectuosa i estereotipada. Se la considera una forma especialment nociva de colonialisme, el robatori més impune. Mentre no siguem amos a casa nostra, “no gos mesell, sinó l’únic senyor”, la metròpoli colonial espanyola seguirà espoliant, també, el nostre patrimoni cultural per la via d’apropiació.
La cultura tradicional d’un poble ha esdevingut més rellevant que mai en el món globalitzat, és l’expressió del poder d’autodeterminació d’un grup, també la seva millor eina per definir les relacions amb la resta del món. La identitat cultural defineix la presència i el paper d’aquest grup, que desapareix quan aquesta identitat és apropiada i subsumida. Com veiem cada dia pel que fa a doblatges, plataformes televisives, xarxes socials, grups editorials, si no ens fem presents i negociem la nostra existència com a catalans, només serem vistos com a espanyols.
Una de les formes més agressives d’apropiació cultural la patim a Catalunya, la vivim amb especial virulència per Sant Jordi: roses enamorades des del segle XV, llibres a partir de l’inici del segle passat, tot plegat una festa massa maca i un negoci massa llaminer perquè el drac espanyol no intenti apropiar-se’ls. Atès el caràcter netament català de la diada de Sant Jordi, l’èxit cultural que arrossega i les polítiques d’assimilació espanyoles com a constant històrica, cal ser conscients que l’envestida no s’aturarà fins que no aconsegueixin anorrear-la. Com passa sempre quan es tracta de Catalunya, no és una qüestió de dretes o esquerres, sinó d’extrema Espanya. Que sí, que va ser la dictadura de Primo de Rivera qui va canviar la data del dia del Libro Español (aleshores era a l’octubre), però fa només 2 anys que l’actual Gobierno de PSOE-Podemos declarà el 23 d’abril com a “Día del Español” (idioma), a fi de promocionar de forma especial aquesta llengua, també a Catalunya. Dels 365 dies de l’any, justament han anat a triar la nostra festa d’amor i cultura, quan ensenyem la nostra millor cara al món, amb la intenció d’invisibilitzar-nos, d’acabar amb l’anomalia, l’amenaça i l’insult que per a ells representa la supervivència de la nostra llengua.
Cap partit català ho denuncia, només saben romandre callats o entrar en les batalles culturals ‘woke’ que interessen a l’amo espanyol. No espero cap reacció contra l’apropiació cultural per part dels nostres polítics, tan sols desitjo que durant la diada passegin com un ciutadà més, no parapetats en parades del partit, que ocupen els millors llocs i res tenen a veure amb la festa de Sant Jordi. Una associació cabdal com ara Mantinc el Català, no pot instal·lar-se a la Rambla Catalunya o al Passeig de Gràcia, ha d’anar a petar al 128 del carrer de Llúria. Allí, hagués volgut que hi trobéssiu el meu petit editor independent Pedra de Llamp, just de diners i sobrat de vocació, amb tots els llibres de la col·lecció PSIBORN, inclosa la setena entrega ‘La marca de Caín’, que acaba de publicar-se. Malauradament, no hem aconseguit tots els permisos pertinents.
Qui vulgui vendre llibres en castellà a parades especialment autoritzades per a l’ocasió, pot triar tots els altres dies de l’any o tota Castella, que ja sabem que és molt ampla. Per Sant Jordi, no ens aturem a cap parada que barregi llibres de totes dues llengües, són col·laboracionistes conscients o inconscients, no ho siguem també nosaltres. No ens deixem enganyar pels falsos segells catalans que pertanyen a Planeta, com la Casa del Llibre, Edicions 62, Columna, Proa, Empúries, Pòrtic, Destino… No ens aturem a cap parada que no tingui la senyera. Tampoc ens aturem a cap parada que no vengui roses o llibres en català, no és el dia dels partits polítics ni de cap altra causa legítima. Identifiquem l’apropiació cultural de la nostra festa com allò que realment és, un atac colonial agressiu, un fet tan execrable com el racisme o l’homofòbia. La mateixa acció directa que entenem i aplaudim quan es dirigeix contra el feixisme, l’hauríem de veure amb simpatia, si es produïssin protestes davant d’alguna parada de llibres en castellà o si Sant Jordi hi fes caure una pluja localitzada al damunt. Això, no esguerraria la festa ni la faria impopular, ans al contrari, perquè com deia Cervantes en boca de Don Quixot: “Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extrangeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única. Y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”. Cervantes, escriptor universal d’origen controvertit, de tots i no de l’Espanya negra, catalanofòbica i monolingüe que sempre se l’ha volgut apropiar, no participaria de bon grat en aquest espoli cultural. Un hi veuria gegants en lloc de molins o parades de Planeta, l’altre hi endevinaria 155 dracs traient foc pels queixals, però el Quixot carregaria braç a braç amb Sant Jordi cada 23 d’abril, contra l’apropiació cultural abjecta que pateix Catalunya. Vergonya, cavallers, vergonya!
