Diu el meu recepcionista, en Sensat, que un advocat sempre és un imbècil. Més enllà de l’extremisme d’aquesta afirmació, és cert que policies, advocats i jutges actuen encotillats i emmanillats per procediments pautats, que els impedeixen de pensar lliurement en el marc de la seva feina. Actuen, doncs, segons l’expressió poca-solta d’en Sensat, com uns imbècils.
Una família benestant de Mallorca em va demanar que intervingués en el cas de la seva filla i germana, li direm Marga, una dona de mitjana edat amb problemes de mobilitat, que es desplaça amb cadira de rodes. La seva parella, li direm Jose, era a la presó de Palma, a la Marga no li van deixar veure quan el va anar a visitar, perquè l’home té una ordre d’allunyament vigent per un any. Tant és que la conversa sigui a través d’un vidre reforçat, per telèfon, en presència d’altres interns a diferents cabines i vigilats per funcionaris del centre penitenciari. Tant és que fos ella qui prengués la iniciativa. Si el jutge ha dit que aquest senyor no és pot apropar a menys de 500 metres d’aquesta senyora, cal complir-ho. Això vol dir res de trobar-se en presència de mitjancers, cap trucada, els missatges i els emails també estan prohibits. Un disbarat. L’ordre té vida pròpia, vull dir que ja no té res a veure amb la situació de violència de gènere que la va provocar, sinó que incomplir-la és desobeir un jutge, el pitjor de tots els pecats per a l’orgull imperial dels magistrats, la qual cosa implica automàticament una condemna de 180 dies de presó.
En Jose és foraster espanyol, treballa com a encarregat d’un taller mecànic i, com diu ell per deixar ben clar que mai ha tingut cap altre mena de problema amb la justícia, “fa 30 anys que cotitzo, sense fallar ni un dia”. De moment, s’ho està prenent prou bé, tot i que li han assignat un mòdul molt conflictiu amb assassins i gent molt perillosa. Pel que he pogut esbrinar amb els funcionaris del centre, es tracta d’una política habitual amb els condemnats per temes relacionats amb violència de gènere, encara que hagin de complir condemnes curtes i sigui la primera vegada que són encarcerats. En Jose és xerraire, se’n fot de la seva pròpia situació tot dient-me: “el sopar de Cap d’Any m’ha costat 300 euros i 6 mesos de presó”. El problema és que n’arrossegava dues més, d’ordres d’allunyament trencades. Fins aleshores, havia aconseguit anar-ho empenyent amb els advocats, mirant de bescanviar-ho per treballs comunitaris i algun curset, ara que és a dins li cauen 6 mesos més per cadascuna d’elles. L’advocat em confirma que a la presó costa d’entrar-hi, però encara més de sortir-hi. Ja parlem, doncs, que li espera un any i mig entre reixes. La parella té una filla petita, tot el dia pregunta pel seu pare.
Per què no has fet cas de les ordres, Jose? Ell diu que tornava a casa perquè la Marga li demanava, quan se li passava l’ emprenyada. Ella m’ha dit el mateix. Parlant amb un i amb l’altra, em queda clar que beuen molt, també fan ús recreatiu de la cocaïna. La darrera enganxada es va produir per Cap d’Any, quan el Jose la va deixar a casa per a seguir la festa amb una colla d’amics. No va tornar fins al dia 2, ella ja l’havia denunciat, després se’n penedeix. Han tingut un fotimer de gresques, crits i enganxades de tota mena, mai hi ha hagut lesions. La relació és tòxica i convé acabar-la, però seria millor per a tots que poguessin parlar-ne. D’aquesta manera que ho estan fent, que els hi estan fent fer, no és sa per a ningú.
Les situacions de conflicte les hem de denunciar sempre, sense excepcions, sempre, és la millor manera de tallar l’espiral. Cal denunciar policialment les que corresponguin a violència física amb lesions. Pel que fa a altres conflictes de parella, violència psicològica, conductes de control, en general sempre que la dona se senti amenaçada, seria millor poder notificar-los en un àmbit diferent, una institució especialitzada en mediacions, que no comporti els automatismes dels jutges d’instrucció i les ordres d’allunyament.
A la vista de l’esfereïdor nombre de dones brutalment assassinades per les seves parelles, hem de tenir la humilitat d’acceptar que no ho estem fent prou bé. Penso que si ens limitem a aprofundir en el mateix model de resposta, els resultats seran cada dia pitjors. Aprofundim, sí, en la via penal, per a les conductes de violència física, però posem en mans de professionals les altres situacions conflictives de parella, cercant solucions particulars a cada cas, pensant sense cotilles ni manilles. Posem-hi els recursos necessaris, les estructures d’acollida i assessorament, que les dones que vulguin sortir de casa seva per precaució, puguin fer-ho sense haver de denunciar penalment el pare dels seus fills.
Així com se’ns ha fet evident que la interferència de la judicatura en els afers polítics és perniciosa, passa el mateix amb els conflictes de parella dels quals no se’n derivin accions penals clares. Tot allò que no siguin agressions amb lesions, que òbviament han d’estar subjectes a la responsabilitat penal, val més solucionar-ho com més lluny dels jutges millor. Siguem sensats.
