“Ho pots explicar a tothom amb tota confiança perquè ningú no et creurà”.
Pere Calders a ‘De teves a meves’
Em considerava una persona ben integrada a Catalunya, però darrerament em sorprenc defensant opinions que semblen anar en contra de les posicions majoritàries a aquest país. Potser només ho semblen, potser resulta que tan sols vaig a contramà de la línia editorial dels mitjans de comunicació públics i subvencionats.
No miris cap a una altra banda, mira’ls als ulls, diu el vídeo que han publicat. Clara Marman (63), Gabriela Leimberg (59), Luis Har (70), Ron Sherman (19), Ofelia Feler de Roitman (77), Karina Engelbert (50), José Luis Silberman (67), Iair Horn (45), Lior Rudaeff (61), Eitan Horn (37)… són els noms dels argentins assassinats o segrestats pel grup terrorista Hamas, una llarga llista, un mínim de 23 persones amb les quals comparteixo origen. D’alguns no se’n sap res, han desaparegut, una paraula de trist record per a mi.
He crescut entre jueus, en un país on la seva presència particular i mediàtica és més quotidiana que aquí, ja sigui a través d’un actor com Adrián Suar, el futbolista Sorín (de breu pas pel Barça) o el seleccionador nacional José Pékerman. L’Argentina és el cinquè país amb més presència de jueus, 180.000, després del mateix Israel, Estats Units, França i el Regne Unit. Segurament per aquesta quotidianitat, tots aquests estats mantenen una posició inequívoca pel que fa a l’atac terrorista del passat 7 d’octubre. A la meva Mendoza natal, on l’aigua no abunda, amb vinyes regades pel sistema de gota a gota, els enginyers agrònoms s’han emmirallat sovint en la utopia i la realitat originalment socialista dels quibuts israelians. Les primeres grans arribades de jueus es van produir ja al segle XIX, quan fugien dels progroms russos, establint-se principalment a la província de Santa Fe, on la Jewish Colonization Association (JCA), fundada pel filantrop alemany Baró Moritz von Hirsch, havia començat a comprar terres per al seu assentament i contractava el vapor “Pampa” per a dur-los. Argentina va continuar acollint immigrants jueus europeus, també de l’imperi otomà i del Marroc, perquè les persecucions prosseguien, fins a culminar amb l’Holocaust perpetrat per l’Alemanya nazi.
L’Argentina va ser el tercer país a reconèixer l’Estat d’Israel, el 14 de febrer de 1949, el govern de Juan Domingo Perón va establir immediatament relacions diplomàtiques i comercials. En paral·lel, la Fundación Eva Perón (la mateixa que enviava carn i blat a l’Espanya que passava gana) feia arribar ajuda humanitària en forma de vaixells amb roba i medicaments al port de Haifa, per alleujar els patiments dels milers d’immigrants jueus que arribaven a l’Israel acabat de crear. Quan a l’abril de 1951 Golda Meir va visitar l’Argentina, va agrair personalment a Evita les donacions, les fotografies han quedat per a la posteritat com una imatge icònica de dues dones empoderades.
Llavors, em pregunto per què aquesta bona predisposició que tinc envers el poble jueu no troba rèplica a Catalunya. És l’antisemitisme arrelat del règim franquista? “Catalán, judío y renegado, pagaràs los daños que has causado” deia la lletra del Cara al Sol original, abans que la derrota nazi fes aconsellable canviar l’estrofa. És un antisemitisme secular, que arrenca amb l’expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics? És potser…
És el tercer sector – em respon en Sensat, el meu recepcionista i el meu tantes coses, que malauradament ha sentit aquestes cavil·lacions.
Les ONG?
Sí. La Taula del Tercer Sector Social a Catalunya, ells mateixos diuen que representen 35 federacions, que aglutinen més de 3.000 entitats, amb més de 100.000 treballadors…sense comptar-hi la World Central Kitchen, la del xef espanyol José Andrés.
Ja m’ha fet riure, sempre ho aconsegueix.
I això, què té a veure amb Palestina? – el provoco.
Ara sí que en Sensat, home moderat, es deixa anar. Primer, m’aclareix que en José Andrés ja està recaptant quartos per a Gaza, si li vull fer un BIZUM em dóna el número. També, em fa saber que hi ha més de 50 ONG que integren l’Associació d’Organitzacions Internacionals de Desenvolupament amb presència a Gaza (AIDA), totes ben subvencionades amb fons públics. Human Rights Watch no va emetre cap declaració respecte als atacs perpetrats per Hamas, però un dels seus responsables no va trigar a acusar Israel d’exercir un “apartheid” contra els palestins. Metges Sense Fronteres va evitar condemnar els atemptats de Hamas, que també van danyar hospitals i sanitaris israelians, però no va dubtar a denunciar que els atacs de les forces israelianes van afectar un hospital i una ambulància al sud de Gaza. Israel ha senyalat cinc ONG properes a SUMAR, que compten amb finançament públic espanyol, pels seus nexes amb grups terroristes. Aquestes entitats són: Addameer, Paz con Dignidad, Al Quds, Mundubat i Sodepaz. L’origen dels recursos em crida l’atenció, així que li pregunto a en Sensat amb innocència sobre aquest contrasentit. Salta com una molla a l’hora de respondre’m.
Quan el tercer sector rep la majoria dels seus fons d’ajuntaments, diputacions, AMB, Generalitat… deixa de ser no governamental per esdevenir una extensió del sector públic, amb menys controls. Quan els seus gestors cobren bons sous, deixa de ser un voluntariat ben intencionat.
Vols dir que per aquest motiu a les manifestacions en favor de Palestina, veiem gent d’origen àrab a la majoria de les ciutats europees, llevat de Barcelona, on predominen els catalans amb estudis universitaris, vinculats a la política i al tercer sector?
La col·laboració entre política i tercer sector – s’esplaia en Sensat – vol dir que si quan tens un càrrec polític subvenciones entitats amigues, després tindràs un càrrec directiu a una ONG. És la versió de l’esquerra alternativa a la col·laboració de la dreta, PSOE inclòs, amb l’empresa privada.
Doncs, potser sí que no va tan desencaminat en Sensat ni jo estic tan mal integrada a Catalunya. Encara resultarà que hi ha un pinyol al voltant del tercer sector, farcit de subvencions, cobrant bons sous, que es dedica a blasmar tot allò que pugui posar en dubte el seu relat. Un relat que també és el seu modus vivendi.
