“Hi ha més història que geografia en una ampolla de vi” “
Jean Kressman, de Chateâu Latour-Martillac
En el món del teatre, trobem l’anomenada “contrafigura”, que passa pel fons de l’escenari imitant al protagonista de l’obra, situat en primer terme. A la nostra Catalunya iconoclasta, les grans patums no tan sols poden ser titllades de contrafigures, imitacions, mers reflexes, sinó que serveixen per a qualificar qui ho és. Ho explicava molt bé Vicente Blasco Ibáñez: “Existeix a Catalunya un fabricant de xampany espanyol anomenat Codorníu, i tot i que el seu vi no és dolent, els burletes europeus se’n foten en comparar-lo amb el champagne legítim, fent d’aquest producte un símbol de tot allò que no passa de ser una imitació més o menys grotesca”. D’un escriptor mediocre, en deien un Víctor Hugo Codorníu, un mal general era un Napoleó Codorníu i al gran protector de l’empresa, Alfonso XIII, se’l coneixia com el Kaiser Codorníu. Pere Aragonès és un Macià Codorníu.
Els dos gegants del sector del cava van poder compaginar la qualitat de patum en l’imaginari català, amb la real vinculació al gran poder econòmic i polític espanyol, fins que Catalunya va decidir enfrontar-se a Espanya i els espanyols van passar comptes amb ells, com a símbols de catalanitat. Català malgré lui. La mala gestió marcada per la supèrbia dinàstica i el biaix polític ultraconservador, els va fer passar dels històrics beneficis astronòmics en un mercat intern protegit per les dictadures, a arrossegar pèrdues i deutes que la penyora d’actius immobiliaris, les joies de l’àvia, no aconseguien esbandir. La venda forçada per les circumstàncies de Codorníu i Freixenet a empresaris americans i alemanys, és la darrera humiliació que aquests incompetents apàtrides s’han hagut d’empassar. S’han acabat les pàgines de paper couché on la presidenta Mar Raventós ensenyava la casa xarona plena de luxes brilli brilli, els batejos amb el padrí oferint cava en cullereta d’argent al nadó, davant del somriure mel·liflu del capellà mesell, les hordes de cosins malavinguts xuclant a tort i a dret pels despatxos de l’empresa familiar. La seva assistència als actes de la prelatura de l’Opus Dei a Torreciudad, les dones amb el cap cobert per una pudorosa mantellina negra, ja no tindrà cap mena de transcendència, tampoc les trobades espirituals a la torre de Castelldaura, a Premià de Dalt. A l’Obra, conscient de la decadència, ja només li interessa heretar alguna cosa quan es morin. Al Consell Assessor Internacional de l’IESE, on abans els hi feien la gara-gara, ja no en volen saber res, potser els deixaran continuar quatre dies més al Senat del Círculo Ecuestre, sota la cruel mirada compassiva dels altres membres.
En l’àmbit internacional, és on les mancances de gestió s’han fet més paleses, un pou sense fons en el qual hi abocaven el pitjor de cada casa. Al celler de Mendoza, ens hi enviaven el cosí babau, a Califòrnia encara era pitjor, hi anava el més babau que es considerava brillant, perquè parlava anglès. Aquest és el que tornava a casa amb ínfules d’administrador modern, per acabar d’ensorrar l’empresa, després d’haver deixat als Estats Units un forat de proporcions bíbliques. Quan la manca de dividends entra per la porta, l’esperit familiar surt per la finestra, van començar a barallar-se amb ganivets esmolats. Codorníu i Freixenet es presentaven demandes recíproques als jutjats, denunciant les trampes que uns i altres efectivament feien contra les absurdes normes del Consell Regulador del Cava, una institució que ells mateixos dominaven. Normes que els encotillaven, però que no els protegien ni afavorien remotament el producte. Una Denominació d’Origen que no corresponia a un espai geogràfic, quelcom mai vist, sinó a un sistema de producció que, a més a més, era contraproduent per a la viabilitat del negoci. En el mètode Champénoise o tradicional, obligatori si vols designar un escumós com a cava, la segona fermentació es produeix a l’ampolla, mentre que en el sistema Charmat, majoritari a la resta del món, la segona fermentació té lloc en un tanc pressuritzat. No té cap sentit veure’t forçat a utilitzar el mètode Champénoise, molt més car i lent que el Charmat, per acabar venent les ampolles a preus molt baixos, com a marca blanca als supermercats. L’estultícia del Consell Regulador va permetre engendres com el cava extremeny, promogut després per la catalanofòbia més rància, per poder justificar l’ús de raïm provinent d’altres regions, pensant a abaratir les compres contra els interessos dels pagesos locals, que oferien un producte de més qualitat. Finalment, aquestes famílies marcades per la seva actuació a la Guerra Civil i la repressió que la va seguir, pels seus vincles històrics i ideològics amb l’Espanya més fosca, van ser incapaces d’abanderar la catalanitat del producte, quan els mercats internacionals més demandaven aquesta mena de diferenciació qualitativa. El meu cas 1 de PSIBORN, ‘Quan en dèiem cava’, és una revolta contra la doble moral d’aquestes nissagues terratinents absents, autèntics senyorets catalans que dirigien el negoci des d’un despatx de Barcelona i el Club de Polo.
Actualment, els actors amb més senderi, els veritables protagonistes de l’Alt Penedès, els Llopart, Nadal, Gramona, Torelló, etcètera, reneguen de les contrafigures un dia omnipotents, tot establint una veritable Denominació d’Origen: Corpinnat, a la recerca de la qualitat que és la base d’un negoci sanejat, pagant preus justos als viticultors i posant-hi l’ànima en cada ampolla.
Nadal és un moment complicat per a molta gent, certament ho és per als meus pacients, recomano prendre-s’ho amb humor. Jo compto els dies perquè arribi Sant Esteve; el meu recepcionista, en Sensat, prepara canelons per a les seves germanes a la vella casa familiar de Llinars. Manté la tradició d’ejacular sobre la salsa beixamel, abans de posar-los al forn, sense que ningú se n’assabenti. M’hi convida cada any, perquè li faci un cop de mà.
