“Si hagués preguntat a la gent què volia, m’haurien demanat cavalls més ràpids”.
Henry Ford
Els mitjans públics de comunicació catalans van ser una gran obra de govern, una veritable estructura d’estat ‘avant la lettre’. TV3 va ser fundada com una televisió d’estat, era la televisió pública idònia per a un estat català independent. Autosuficient des del punt de vista informatiu, formatiu i de l’entreteniment. Ni subsidiària ni depenent de cap altra. “Estem en condicions de fer una bona televisió, a nivell internacional. Catalunya té el dret a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva tradició política, a la seva voluntat de ser poble, a tenir el que tot poble normal ha de tenir, que són uns mitjans de comunicació propis”. Així ho va expressar el president Pujol el dia de la inauguració (10.09.1983), he esmentat el seu nom després de la frase perquè la llegíssim sense biaix. Tot seguit, apareixia l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán donant suport al projecte, artistes, polítics, també la diva espanyola Sara Montiel s’expressava a favor d’un nou canal només en català. Repeteixo, íntegrament en català. El govern espanyol va fer de ‘Gobierno Español’, va posar pals a les rodes del desplegament i va impedir l’expansió al País Valencià d’un senyal que ja arribava al Principat d’Andora, les Illes Balears, Catalunya Nord i la Franja de Ponent. Devia ser gratificant per als seus professionals veure com ciutadans anònims ajudaven transportant cintes en el pont aeri, aplaudien el pas del vehicle que duia des de Perpinyà les imatges del Metz-Barça, o comunicaven el recompte de taules electorals perquè TV3 pogués fer un sondeig. Era un estat de gràcia que s’explica per una sèrie de factors: una televisió nova, innovadora, que donava més opcions a l’espectador; una finestra on poder veure un paisatge proper; un instrument de defensa de la llengua… Tot això, per als ciutadans, passava per sobre de qualsevol disquisició d’ideologia política, un clar indicador que estàvem davant d’una autèntica estructura d’estat.
A l’inici del segle XX, hi havia 175.000 cavalls cagant pels carrers de Nova York, mentre el fabricant més important d’automòbils, l’alemanya Benz, només produïa 572 vehicles anuals. L’any 1915, les empreses americanes ja fabricaven un milió de cotxes, es va haver de crear el senyal de STOP i els cavalls havien pràcticament desaparegut de la vida urbana, relegats com avui a passejades turístiques per Central Park. Els productes desapareixen, també les empreses que els fabriquen. A Westfield (Massachusetts) s’hi concentraven 42 fabricants de fuets de cuir, ara només en queda un, la “Westfield Whip”. Quan van veure circular el primer Ford T per la ciutat, se’n van adonar que estaven condemnats a l’extinció? O es van aferrar a la convicció que la majoria de la gent no voldria aquells enginys sorollosos? L’error dels fabricants va ser creure que el seu negoci eren els fuets, enlloc dels mitjans de transport. En canvi, la Timken Company va passar de fabricar peces de rodes per a diligències a fer-ho per a vehicles de motor, avui dia és un conglomerat que factura 33.000 M.
Si seguim pensant que el negoci de TV3 és la televisió, enlloc de la comunicació, l’entreteniment o l’audiovisual, la cadena està morta. Potser ja és tard, l’onada és cada vegada més grossa i nosaltres seguim aturats a la platja, cobrint amb els nostres impostos els dèficits de gestió i la corrupció partidista d’una cadena que cada vegada té menys suport social. Les pitjors decisions són les que es prenen per inacció, sense saber-ho, sense entendre les alternatives que tens al davant.
Ser líder d’un mercat a la baixa és molt complicat, no fas canvis quan toca per por de perdre el públic fidel, però cada dia n’hi ha menys de públic fidel. La televisió – tal com la coneixem – s’està morint, cada vegada se la mira menys gent. La mitjana d’edat dels espectadors és cada cop més alta, com passa a la missa de dotze, la parròquia s’acaba. Copiar un model pensat per al segle XX no serveix per adaptar-se a les dinàmiques actuals del sector audiovisual, marcades per la irrupció de les plataformes de visionat en línia, el canvi d’hàbits de consum de les generacions menors de trenta anys i la instauració d’un mercat de continguts global, on llengües com el català han de competir de tu a tu amb l’anglès. L’escassetat de gent menor de quaranta anys a la plantilla de TV3 no ha facilitat la renovació del model, les dinàmiques internes de la institució han estat determinants. Els treballadors de TV3 no entenen per què s’externalitzen programes que podria fer l’enorme plantilla de 2.200 treballadors, els salaris dels quals suposen el 53% dels més de 300 milions de pressupost de la cadena, 240 procedents de la Generalitat. Ex-directius i treballadors barruts, que van deixar la cadena pública per obrir les seves pròpies productores, han impedit el relleu generacional intern i s’emporten la part del lleó de les compres de programes, en una teranyina d’amiguisme i influències polítiques. Es tracta d’empreses que actuen o volen actuar en un marc espanyol, per la qual cosa contribueixen a una progressiva castellanització totalment contrària als estatuts fundacional. Sense la perniciosa presència de les productores privades externes, TV3 hauria arribat a l’era de les plataformes digitals com una font de continguts en català, en la qual projectes com ‘Polseres Vermelles’ o ‘Merlí,’ de gran impacte comercial internacional perquè a més de ser en català són excel·lents ficcions, serien la norma de la casa.
El model actual rep crítiques del sector per afavorir unes poques companyies, també en diuen penjaments els treballadors de TV3, que demanen una aposta ferma per la producció pròpia. Com succeeix a tantes administracions públiques, les inèrcies han desincentivat que els treballadors fossin innovadors. Fer que els funcionaris perdin les ganes de viure és una gran idea si només vols administrar un territori ocupat, que tothom marxi a casa a les tres i cobri a final de mes, però no tant si pretens emancipar-lo i aconseguir que les seves institucions i indústries competeixin en condicions al món. TV3 reeixirà si la direcció i la plantilla decideixen adoptar un model audiovisual desacomplexat en la seva descolonització cultural, obert a les noves visions del món audiovisual, sobretot aquelles que interpel·len als més joves. Altrament, TV3 serà una televisió prescindible, l’audiovisual català passarà de ser un sector estratègic a esdevenir subsidiari i irrellevant. Ara com ara, empleats i productores xuclen com si no hi hagués un demà, perquè veuen que no n’hi ha. TV3 es morirà, ben aviat es trobaran que no queda res per xuclar ni a reflotar.
Més enllà dels reptes empresarials i tecnològics, el model audiovisual de TV3 està en crisi per la mateixa raó per la qual la resta d’institucions catalanes, començant per la Generalitat i el Parlament, estan en crisi: Catalunya no té un projecte nacional compartit, l’imperialisme castellà la sotmet amb una tàctica tan pròpia del colonialisme com és escanyar qualsevol eina que tingui l’oprimit per explicar-se a si mateix i pensar el seu rol al món.
