Comentari sobre PsiBorn a la Bitàcola de Xavier Diez
Imagino que la totalitat dels escriptors catalans aspirem a escriure la gran novel·la de Barcelona. I, a data d’avui, inclosos escriptors d’arreu, d’altres llengües i background, ho han intentat, amb més pena que glòria, o més entusiasme que traça. I tanmateix, potser convindria començar per ser honestos i reconèixer la impossibilitat d’un repte impossible. No existeix Barcelona, sinó com ens recordava l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán, Barcelones, en plural, amb una dimensió més que polièdrica, amb una substància inaprehensible, amb un tacte esmunyedís. En realitat, fins i tot jo mateix, un dels pocs barcelonins de tercera generació envoltat d’aspirants a txaves o habitants sobrevinguts que freqüentava la ciutat durant les dècades dels vuitanta i noranta (vaig marxar quan tenia 28 anys), només podia accedir a una visió parcial, mai completa, mai total.
Feta aquesta constatació, la Psicòloga del Born, probablement un self-made caracter amagat sota la personalitat de la barcelonina d’origen argentí, la doctora Noèlia Arrotea, fa el seu primer i digne intent de fer la novel·la de Barcelona, si més no, d’aquesta dècada estranya. I ho fa emmirallant-se en l’estructura i visió, diríem escola, que va cisellar Vázquez Montalbán, el seu personatge del detectiu Pepe Carvalho i la corrua de transcendents secundaris que l’envoltava.
En una Barcelona d’ànima àcrata i cos petit burgès, resulta absurd que els misteris els resolguin policies. Els barcelonins odiem el poder i els uniformes. Qui resol misteris, o qui els munta, necessàriament han d’ésser antiherois excèntrics, de costums àcrates i vides d’escassos convencionalismes. A més, tot bon barceloní ha de venir de fora, si pot ser generant-se una nova personalitat i tractant d’ocultar un passat, probablement, ben galdós o més fosc que misteriós. Tota novel·la negra que pretengui desenvolupar-se a Barcelona, necessàriament ha de tenir una dimensió social i ha de resultar hostil contra els elements sagrats i del poder, o de tota concepció sagrada del poder. I en aquest sentit, La Creu sense Crist compleix els requisits, i el Pepe Carvalho, alter ego de l’irònic, escèptic, descregut i irreverent Manolo Vázquez Montalbán, sembla trobar una digna hereva en (disculpeu els tòpics) una psicòloga argentina, amb consulta a un Born assaltat per hordes de turistes zombis, que comparteix les virtuts amb aquell detectiu de companyia tan agradable, com alhora, poc recomanable.
La Creu sense Crist és una novel·la (desconec si la primera de l’autora) més que interessant, que busca el gènere (literari, s’entén) sense renunciar a un estil directe, elegant i viu. Amb una narració trepidant, i amb nombroses referències a fets, llocs, i personatges reals (o amb uns noms canviants, i tanmateix, perfectament reconeixibles) dissecciona una trama d’uns assassinats rituals de persones vinculades a les sempre discretes classes altes de la zona alta. A partir d’uns fets aparentment inconnexos, el que s’entreveu és la guerra a mort entre l’Opus Dei (la Creu sense Crist) i els jesuïtes, en una dinàmica de lluita soterrada pel poder (el del control de les elits i els espais estratègics de la societat catalana) amb elements de sexualitats poc convencionals, abusos sistemàtics a menors i l’ús, molt especialment de la secta política (o lògia) que fa servir la religió, per obtenir espais d’influència i control. Entremig, personatges representatius d’una Barcelona actual, més que cosmopolita, caòtica, dinàmica, confusa i irrespirable com ho són totes les ciutats interessants del món amb aspiracions a la rellevància històrica i geopolítica. I això, malgrat una repressió colonial espanyola, habitada molt especialment, o bé per catalans que lluiten contra el colonialisme espanyol (o hi col·laboren) o acabats d’arribar de països que el van derrotar, com la mateixa psicòloga.
Com a elements que podrien haver millorat, després d’una brillant arrencada, es deixa endur per l’entusiasme i la trama acaba essent una mica confusa. Si bé la majoria dels personatges són extrems, sovint poden arribar a un punt caricaturesc. Tanmateix, el mirall literari és Vázquez Montalbán, no pas Proust. I l’aspiració, intueixo, és crear un personatge carismàtic més, la psicòloga del Born, que continuï les seves peculiars aventures –amb algunes escenes pròpies de l’infern de Dant, o la Barcelona de Colau– amb noves històries que serveixin per explicar aquesta dècada que tot just s’inicia.
