El blog de Psiborn

 The beauty of our weapons

Amb la finalitat de fomentar la creativitat entre la comunitat fan de la psicòloga del Born, @psiborn, i celebrar l’esperit de Sant Jordi, vam convocar el I Concurs PsiBorn de Relats Sant Jordi 2024.

Les úniques condicions eren que el relat estigui escrit en català i tingui un màxim de 300 paraules, i que es valorará positivament que inclogui un parell de línies de diàleg entre la Noèlia i en Sensat. L’objectiu del concurs era promoure la llengua i la literatura catalana.

 

RELAT
Per Xavier Diez

I guided by the beauty of our weapons

Leonard Cohen, First We Take Manhattan

 

En Sensat podria ser considerat com el penúltim barceloní. L’últim, probablement sigui en Pallarès, el seu subministrador d’armes de confiança. “No és cap traficant. Ni se t’acudeixi fer servir aquesta paraula”, etziba l’home tranquil de Sarrià a la doctora, amb un inusual to d’advertiment. Podria dir que és molt sensible. L’adjectiu, en el cas d’en Pallarès és més que polisèmic. Ho és des d’una perspectiva, diguem-ne, cultural. No només és un melòman, com Sensat, que es va guanyar la seva confiança per la seva passió operística, sinó que la tapadora del seu negoci a la rebotiga d’un carreró de Sant Andreu, és la de luthier. És que ho és! Fa violins i violoncels per encàrrec. Va passar-se deu anys d’adolescència i joventut a Cremona, per veure si se li encomanava l’esperit dels Stradivarius i els Guarnieri. I no només va passar aquest temps aprenent a seleccionar la fusta, a desentrellar els secrets dels nusos de l’avet vermell, barrejar vernissos, o ressuscitar instruments antics, sinó que aprofità per introduir-se en els secrets l’ofici d’armer clandestí amb un vell partisà llombard. 

– Així que és vostè doctora…– expressa d’esma l’artesà, amb aquell punt d’escepticisme que fa qüestionar els doctorats en psicoanàlisi argentina. No s’ho empassa. Ell sí que és doctor, en musicologia, amb una tesi sobre les diferències musicals, estètiques i conceptuals dels Stradivarius i els Guarnieri (els Montesco i Capuletto dels violins cremonesos). No la tracta com a una igual, ha detectat que el seu doctorat és tan autèntic com  les intencions polítiques d’en Pere Aragonès.

– Miri… jo sóc de Nou Barris. Aquí no creiem en els psicòlegs. Sobretot, no intenti amb mi els trucs aquests que fa amb les senyores de la part alta. No cola!

Davant l’home impertorbable, descregut, d’origen proletari, anarquista d’acció i reflexió, la Noèlia, envermelleix de ràbia. Per primera vegada en molt de temps, se sent intimidada. I el pitjor és que li agrada la sensació. Les seves dosis analítiques semblen inútils. En Sensat la vigila amb la mirada. Intervé:

– Presenta-l’hi. Has vingut per a això.

La doctora obre la seva bossa i extreu revòlver mig desmanegat

– La meva amiga no funciona bé. La pot ressuscitar?

En Pallarès, el melòman, l’artista, el luthier, el reparador de les ànimes de les armes de foc ja té prou ofici per, amb els simple tacte de les mans, detectar les escletxes, insuficiències i problemes d’un tambor que no gira i un canó obturat.

– És falsa, una mala imitació brasilera d’una Colt Detective Special. Es va posar molt de moda als setanta, per culpa de «Los Ángeles de Charlie». Massa potència per ser tan petita, retrocés incontrolable. Per disparar amb dues mans. No premi mai el gallet si va amb talons d’agulla. Difícilment s’encerta res que no sigui a menys de tres metres. A l’Argentina, les Bersa són indubtablement més bones, discretes, lleugeres, simples i fiables, a diferència de les psicòlogues…

La doctora Arrotea és a punt de llençar un dels seus improperis lunfardos. En Sensat l’estreny el braç per advertir del principi general de no fer emprenyar algú amb una arma de foc a la mà. Des de les seves llegendàries contradiccions en què l’amor i l’odi, l’antipatia i l’atracció constitueixen un còctel explosiu, és conscient que està assistint a una master class del doctor Pallarès, penetrant en la peculiar relació paternal entre mestre i alumne. En un complex d’Edip, voldria matar-lo. En un complex d’Electra, voldria allitar-se’n. Després sabrà que Pallarès, home fosc de mil negocis, va subministrar armes de Marsella als argentins durant la guerra de les Malvines “no per amor als argentins, sinó per pasta i per odi a la Thatcher”, que li confessarà dies després, al voltant d’un Fernet amb mate.

Li puc fer un retoc d’urgència, a banda d’esborrar el número de sèrie. Ara bé, al cap de cinquanta trets, més o menys, li caurà a trossos, o li explotarà a les mans. I així no podrà fer servir la tècnica de la cleca. El millor que podem fer és fondre-la i comprar-ne una altra. No li aconsello res de polímers ni collonades d’aquesta. Ferro colat, sòlid, equilibrat. Per la vostra mà, el millor pot ser una Walther PPK a una Beretta 34. La primera és famosa per ser la pistola nazi del 007 i el mateix model, regal de Franco, que va fer servir l’emèrit per pelar el seu germà. La segona és,… més estètica, més equilibrada, amb l’inconfusible estil italià. Em perdonaran, tanmateix l’òpera en italià és infinitament millor que l’alemanya…

La doctora sortirà d’aquell carreró fosc de Sant Andreu, amb una nova amiga italiana. I amb l’inici d’una prometedora amistat. En Sensat, tornarà a casa amb un violí, un Pallarès de fusta d’avet pirinenc.

En tots els llibres de la Sèrie Psiborn

Enviament gratuït